Sí, d'acord, dit així sembla només una bandera, que és el que és, un tros de teixit que ni tan sols és noble sinó sintètic. Però si se'l miren de prop les coses canvien. Pensin que aquest pedaç de roba –135 per 78 centímetres– i el pal reglamentari d'on anava penjat –280 centímetres de llautó– daten del 1956 i que va ser un encàrrec de l'Orfeó escaldenc, que aleshores s'acabava de constituir. Quan a principis del decenni següent aquesta entitat es va dissoldre, l'estendard institucional el va heretar l'Esbart Santa Anna, "té la seva lògica", diu el president de l'esbart, Manuel Rodríguez, perquè els cantors de l'un acostumaven a ser també dansaires de l'altre. El cas és que en endavant l'estendard de l'Orfeó es va convertir en el pendó de l'esbart Santa Anna, i que des d'aleshores els ha acompanyat a totes i cadascuna de les actuacions que han fet, tant a casa com per aquests mons de Déu. Així que no és només un fragment de roba –el que els francesos, tan subtils, en diuen molt pròpiament drapeau– sinó la memòria històrica de l'esbart, que ha vist ballar les successives generacions d'escaldencs, avis, pares i fills, que hi han desfilat.

Les últimes sortides de l'estendard es remunten al festival de folklore de Baviera del 2023 i a la festa major de l'any passat, a la cita reglamentària a la plaça de la patrona. A partir d'aleshores es va haver de quedar a casa. Set decennis de vida passen factura, i com explica la restauradora Mireia García "ha patit l'estrès natural d'una peça que ha viatjat molt, que a cada periple es plega i desplega, es munta, desmunta, es penja i es despenja de l'asta." Tant de tràfec s'havia concretat en el rosari de ferides de guerra que exhibia: els més evidents, taques i traus; els més subtils, la pèrdua de color que havia anat acumulant per l'exposició a la intempèrie i sobretot al sol. Així que la intervenció de la restauradora –la catalana Montserrat Xirau, que ja havia intervingut els pendons de Sant Serni de Canillo– ha consistit sobretot a cosir els traus, netejar les taques i restituir en la mesura del possible el color original. Feina aquesta última gairebé impossible perquè, diu García, la decoloració és "irreversible". Tampoc és gens fàcil treure taques. Aquí no hi ha un Mistol o un KH 7 que facin miracles, i al repte de desincrustar una cosa que ha solidificat i que porta decennis adherida a la tela –es veu que l'estendard no s'havia rentat mai, ni una sola vegada fins ara– cal afegir-hi que si s'hi aplica un producte estàndard es corre el perill d'acabar de treure-li el poc que queda de color, perquè la tinta és soluble i per tant especialment sensible als netejadors habituals. En resum, que les restauradores han fet el que han pogut, i que de taques encara n'hi ha. Era això o quedar-se amb un pendó en blanc i negre.

Una altra operació delicada va consistir a retirar el teixit interior que separa les dues cares de la bandera, una mena de folre que li donava un cert gruix però que amb el temps s'havia rebregat i format manyocs que deformaven la tela. "Normalment, ens ho hauríem estalviat, però era l'única manera de corregir les deformacions", diu. I quedava l'asta. Pot semblar de nou un aspecte menor, però una altra vegada es van trobar amb un repte tècnic: el pal, de llautó, fa 280 centímetres. Una alçada que el feia especialment molest a l'hora de moure's pel món: no sempre tens un maleter prou gran per encabir-hi una andròmina així. La solució portar-lo a cal serraller, tallar-lo en dues parts i afegir-hi una rosca interna. "Si hagués sigut de ferro hauria sigut relativament fàcil, però el llautó complica les coses. Va costar, però ens n'hem sortit". El colofó va ser la lira que corona el pal, que s'ha hagut de reconstruir a partir d'un motlle de silicona i fonent-ne la part que faltava, i el travesser superior d'on pengen les cintes commemoratives –setze d'entre 50 i 125 centímetres de llarg, la primera del 1956, i que també s'han restaurat– i que s'aguantava, diu, de miracle: amb cinta americana!

El resultat el tenen aquí al costat. El nou estendard es dipositarà de moment al departament de Cultura, en dues caixes expressament fabricades per Xirau, i només en sortirà quan se li trobi el lloc adequat per exposar-lo de forma permanent i per la festa major, l'única cita que en endavant no es perdrà. Per a la resta d'actuacions de l'esbart, està previst construir-ne una rèplica que, diu Rodríguez, "esperem tenir abans d'un any". Així que si estan impacients per veure aquest xaval de 70 anys, marquin en vermell el dia de la patrona a la plaça de Santa Anna.