Keith Janes, l’autor de ‘They Came From Burgundy’, aporta una altra perspectiva a l’epopeia dels passadors.

S’han demanat mai si els aviadors aliats que s’evadien per aquí baix duien un diari que els permetés –quan arribaven a casa– relatar amb l’extraordinari i sorprenent detall acostumat els llocs per on passaven i els noms –i àlies– de les persones que els ajudaven? O com s’ho feien per contactar amb les xarxes de passadors que després ens els portaven fins aquí? Com els pagaven o com sobrevivien en territori hostil? Si als aliats se’ls va colar algun evadit que en veritat fos un agent alemany infiltrat? Quina és la visió que la historiografia britànica té dels nostres passadors, que treballaven –no ho oblidem– a canvi de diners? I quin era en realitat el motiu pel qual els aliats es prenien tantíssimes molèsties per portar a casa els pilots abatuts pels alemanys durant la II Guerra Mundial?

Doncs de totes aquestes qüestions, de l’exhumació –momentàniament frustrada– del sergent Charles B. Peacock i també de la llegenda negra que entela l’epopeia dels passadors en parlem avui amb l’historiador Keith Janes, autor de They Came From Burgundy, exhaustiva monografia que reconstrueix la feina monumental de la línia Bourgogne: la principal xarxa d’evasió pels Pirineus, al davant fins i tot d’altres que han tingut més fortuna mediàtica, com la Pat O’Leary i la Comète, que en quinze mesos operativa –des del març del 1943 fins a l’estiu del 1944– va portar fins al consolat britànic de Barcelona tres centenars d’evadits. I dona la casualitat que Andorra constituïa una etapa clau en els itineraris de la Bourgogne, fins al punt que prop de mig centenar d’aquests evadits van desfilar per aquí.

Comencem per la llegenda negra i diguem ja d’entrada que Janes no ha trobat cap “evidència” de guies que entreguessin els seus clients a les patrulles alemanyes, i menys encara que els pelessin a les muntanyes. Sí que podia passar –i passava– que, posats entre l’espasa i la paret, deixessin enrere alguns dels expedicionaris: “El passador era responsable de tot el grup, i si algun dels fugitius era incapaç de continuar, no veig que tingués alternativa.” És el que va passar amb el grup d’Owens, Plaskett i Bailey, l’octubre del 1943: el guia, Emil Delpy, els va haver d’abandonar per conduir la resta a lloc segur. A Soldeu. “Una altra cosa era quan, arribats a la frontera espanyola, els guies, que sovint eren exsoldats republicans, els deien de continuar sols: “S’hi jugaven la pell, si els agafava la policia.”

Els considera herois, els nostres passadors? “A l’època no hi havia GPS ni fotografies per satèl·lit, i els únics que sabien els passos dels Pirineus eren pastors i contrabandistes. Els riscos eren enormes, i calien diners per pagar aliments, refugi i, arribat el cas, suborns. No estic segur que fossin exactament herois, però sí que, amb rares excepcions, eren homes excepcionalment valents, i així mereixen ser recordats.” Pel que fa als que ajudaven els evadits a arribar fins als Pirineus –els passadors eren només els que els portaven d’un costat a l’altre, sovint després d’un periple de centenars de quilòmetres des d’on havien estat abatuts–, Janes matisa que no eren estrictament resistents: “Sovint pagaven de la seva butxaca el menjar i la roba dels evadits, però a mesura que la guerra avançava el kit d’evasió dels aviadors va incorporar també moneda local. De totes maneres, els que treballaven habitualment amb les xarxes rebien diners a canvi: s’entenia que ocultar i mantenir un grup d’evadits podia ser car, sobretot si calia recórrer al mercat negre.”

Memòria portentosa

Janes, en fi, els anomena helpers, els que ajudaven –dir-ne col·laboradors seria en aquest context equívoc, i no són ben bé passadors, com s’ha vist– i els professa autèntica devoció: “El risc era enorme: la deportació, fins i tot de la família, o la mort, si els pescaven; i tot per ajudar uns estranys. Els que he tingut l’oportunitat de conèixer són tots, sense excepció, gent excepcional que mereix admiració i respecte.” Tot això, a la vegada que desfà o, com a mínim, posa en dubte alguns tòpics historiogràfics. Per exemple, el que sosté que els aliats tenien tant d’interès a recuperar els aviadors perquè entrenar un civil per convertir-lo en pilot era caríssim. El cert, diu, és que la majoria dels aviadors abatuts que van tornar a la Gran Bretanya “no van tornar al servei actiu, amb excepcions notables com les de Maurice Collins i George Duffee, asos de la RAF”. Llavors, per què tantes molèsties? “Sospito que els aviadors eren sobretot símbols de la lluita contra el nazisme per als mateixos que els ajudaven sobre el terreny, i que per a les tripulacions en actiu veure’ls tornar a casa era tota una injecció de moral.”

El mateix sentit comú, quasi escepticisme, gasta per abordar la memòria aparentment excepcional dels evadits. Un exemple: al reglamentari informe que havien de deposar quan arribaven a casa després de l’odissea de l’evasió, William Allen i David Bradley relaten que el 22 de maig del 1943 van arribar a la capital, que es van hostatjar a l’hotel Pyrénées i que el propietari, Francisco Pérez, els va portar al cap de dos dies fins a la frontera. Com podien recordar tot això dos nois que probablement mai de la vida ni havien sentit a parlar d’Andorra? Amb un diari d’evasió? Ni parlar-ne perquè, diu Janes, “els evadits tenien absolutament prohibit escriure res mentre encara eren en territori enemic: en cas de caure en mans alemanyes hauria significat una sentència de mort per als que els havien ajudat. Per això els prenien declaració immediatament un cop arribaven a lloc segur. Sovint, a Gibraltar mateix. I sospito que un interrogador hàbil i amb experiència podia omplir els buits d’un relat amb els relats dels altres aviadors”. I tan hàbils que eren: diu que, tot i que el risc sempre hi va ser, tan sols se’ls va colar un aviador que havia estat captat pels nazis. I encara aquest únic cas és dubtós.

I parlarem abans d’acabar de Peacock, és clar. Cal, la insistència de Benet i Remolins? “És natural que un país vulgui recuperar i honrar els seus morts en combat i, indubtablement, per als seus familiars sempre els serà un consol saber on descansen les seves restes.” Que així sigui.