Formava fins ara part de la llegenda, una d'aquelles històries tan fantàstiques que semblen sortides de la imaginació d'un fabulador de l'estirp de Sergi Mas. Massa bones per ser reals. I va ser Martí Gironell, quan l'any passat va venir a presentar la seva última novel·la, La muntanya del tresor, qui ens en va posar sobre la pista: la Moreneta s'havia exiliat en terra andosina en algun moment abans de la Guerra Civil. Era un dels fils amb què s'havia topat mentre es documentava per a la novel·la, al final el va acabar descartant, però va ser impossible desenredar el nus. Ningú al santuari semblava tenir-ne notícia. O els que n'havien sabut alguna cosa ja havien mort. Fins ara. I gràcies al pare Bernat Juliol, el majordom del monestir benedictí, que ha posat llum a un episodi fascinant.

Primera notícia: no era llegenda, sinó un fet cert, com sostenia –millor intuïa– Gironell. Però no va ser els mesos anteriors a la Guerra Civil espanyola,  sinó uns anys abans, el 1931, a causa de la crema de convents que va seguir immediatament després de la proclamació de la II República. La violència anticlerical es va desfermar entre el 10 i el 13 de maig, i el mateix 13 de maig el consell de degans de Montserrat –l'òrgan de govern del monestir– va encarregar a un grup de monjos que agafés la talla de la Mare de Déu del santuari i se l'endugués cap a Andorra. S'hi va quedar tres mesos, fins que el 8 d'agost del mateix any el mateix consell de degans considera que el perill ja ha passat i que la Moreneta ja pot tornar. I així va ser.

La pregunta és òbvia: per què a Andorra? I la resposta cal buscar-la en l'estreta relació que el monestir català havia encetat dos anys abans amb les Valls Neutres, i que s'ha mantingut amb més o menys intensitat fins als nostres dies. Aquest capítol l'ha investigat el pare Bernat i el desgranarà a la conferència que  impartirà aquest vespre a La Llacuna, cortesia de la SAC –Del Llobregat a la Valira: la presència històrica dels monjos de Montserrat a Andorra–. Tot arrenca, diu, el 1929, en plena Dictadura. Els monjos ja tenen la mosca rere l'orella pel que pugui venir i decideixen obrir una casa entre nosaltres. Primer en compren una al costat de l'antiga parroquial de Sant Pere Màrtir, a l'antic carrer Estret –avui mossèn Guillem Adellach. No hi van arribar a viure mai, però de seguida el Comú els demana d'obrir una escola per als nens de la parròquia. Serà a l'edifici de l'actual CAEE: a la planta baixa, el garatge Valira, que no explotaran directament, sinó que llogaran; al primer pis, el col·legi Nostra Senyora de Meritxell, i al cap de casa, les estances dels monjos. Tres, aquells primers temps, que exercien de mestres: els pares Isidor Maria Fonoll i Manel Maria Rosés, i el germà Eladi Maria Martí. 

Amb la proclamació de la República, els temors es concreten –amb raó, vista la crema d'esglésies i convents– i fan un pas més: construir un hotel que els servirà, diu el pare Bernat, primer de tot com a inversió i en segon lloc com a refugi en cas que, com es temien, fossin expulsats d'Espanya pel govern republicà. No va arribar a passar, però per si de cas el 8 de desembre del 1933 es va inaugurar el Valira.

És en aquest context i dintre d'aquesta fal·lera constructiva que cal situar l'altra gran notícia que el pare Bernat ha exhumat als arxius de Montserrat: el monumental monestir amb internat que l'abadia va projectar. Els plànols estan datats el 30 de maig del 1933,  lamentablement no estan firmats –ens quedarem amb les ganes de saber si l'autor va ser-ne el pare Celestí Gusi, l'arquitecte de l'hotel Valira– i es va fer tot a escala XXL: el cenobi  havia de tenir cabuda per a 56 monjos, i l'internat, per a una vuitantena d'estudiants, amb una capacitat total de 120 alumnes, inclosos els externs. S'havia d'aixecar als terrenys al costat del Valira que els monjos havien adquirit a Escaldes, a prop de l'actual hospital de Meritxell, i òbviament tot aquell megaprojecte es va quedar al calaix: "Si s'hagués arribat a construir, avui seria un edifici emblemàtic", diu el pare Bernat.

La Guerra Civil espanyola ho va capgirar tot: el cop d'Estat de Franco i la consegüent persecució anarquista els va agafar per sorpresa, no van poder activar els plans d'evasió de la comunitat –bona part dels monjos havien de fugir per Andorra– i 23 del centenar aproximar que tenia el monestir van ser assassinats. Acabada la guerra, la prioritat va ser la reconstrucció de la casa mare de Montserrat, i per això el 1942 es van vendre tant l'hotel com l'edifici on fins aleshores havien tingut el col·legi, i van aixecar el xalet de Fiter i Rossell que en endavant, i fins al 1970, va ser la casa de Montserrat a Andorra.   El 1970, segona mudança, ara a una casa de la urbanització Guem, sempre a Escaldes, que han mantingut fins avui i on ja no hi ha hagut mai una comunitat permanent. Va ser aquí on el pare Cebrià Baraut (1917-2003) va fer llargues estades quasi fins al final de la seva vida.

I els dos últims detalls: es desconeix on va estar custodiada la Moreneta durant els seus tres mesos andosins. El pare Bernat sospita que a la casa del carrer Estret, però no n'ha localitzat cap document que ho certifiqui. I el segon:  si l'abat Marcet es va fixar el 1929 en nosaltres, especula, molt possiblement fos perquè al monestir hi havia un monjo andorrà, el pare Eladi Pantebre. Si els queden dubtes, i segur que sí, els els poden demanar aquest vespre a La Llacuna.