Potser recorden l’inici de El club de los poetas muertos, la pel·li aquella en què Robin Williams fa del professor de literatura que tots hauríem volgut tenir i que de tant en tant s’enfilava per les taules de l’aula al crit de ¡Oh, capitán, mi capitán!, com un Whitman de pa sucat amb oli. Em refereixo a la cerimònia amb què l’escola Welton obre el nou curs, amb la desfilada dels estendards amb els quatre magnífics mantres del centre: tradició, honor, disciplina, excel·lència. És una escena portentosa, tant, que t’entren unes ganes boges de ser alumne de Welton.

En fi, si els en parlo aquí és perquè al CAEE hi trobaran des d’avui mateix la inspiració, la font d’on emana aquesta fe en un món basat en aquestes quatre virtuts superiors. Exactament, al tercer àmbit de Dürer: obres mestres del gravat renaixentista, l’estupenda exposició que estiuejarà fins a l’11 d’octubre al CAEE. I el tercer àmbit és el consagrat al Gran carro triomfal de Maximilià, l’obra magna de Dürer, on representa per compte de l’emperador del Sacre Imperi les virtuts que han d’adornar el sobirà absolut que emergeix al món renaixentista i que s’encarnarà en el seu net, Carles V. Tradició, honor, disciplina i excel·lència, sí, però també justícia, clemència, liberalitat i moderació; equitat, bondat, intel·ligència i fidelitat; fortalesa, prudència, constància i audàcia; magnanimitat, experiència, dignitat i glòria. S’imaginen no ja un rei, sinó un individu qualsevol dotat amb tots aquests atributs?Nosaltres tampoc, però així és tal com Maximilià es veia i com Dürer –qui paga, mana– el va imaginar enfilat al gran carro triomfal.

Dürer (Nuremberg, 1471-1528) és un dels grans noms del Renaixement, una patum només per sota –pel que fa a celebritat– de Lleonard i Rafael. Però que segons la comissària de Obres mestres del gravat renaixentista forma part de l’alineació de gala del segle XVI europeu. Educat en la tradició germànica, tercer fill –de 24!– d’un orfebre d’origen hongarès, encarna la doble síntesi entre el món alemany que va mamar per naixement i per formació i el món clàssic que descobrirà, amb els ulls com plats, en els seus dos viatges a Itàlia, d’una banda, i de l’altra, entre l’Edat Mitjana d’arrel essencialment teocràtica que expirava a marxes forçades per culpa de (o gràcies a) la impremta i a la Reforma, i el nou món que posava l’home, la raó i l’experimentació al centre de la vida intel·lectual. Tot això, amb una clara i moderna percepció de l’artista com a creador individual, pensin en el senzill, eficacíssim logotip, AD, amb què firmava les seves obres, i la convicció que la bellesa que l’artista busca només la trobarà a través de la geometria i de les matemàtiques. 

Dürer es defineix com a gravador i està convençut de les immenses possibilitats de difusió que la impremta confereix al seu art. Es prodigarà en les estampes religioses, perquè no deixarà de ser un home religiós –sector erasmista, el més reformista que es podia permetre l’Església Catòlica– però també en el retratisme –al CAEE n’hi ha un grapat de sensacionals, l’amic de l’ànima, Willibald Pirckheimer, el cardenal Albert de Brandenburg i Frederci III el Savi, tots tres pur Bacon, però quatre segles abans de Bacon– i atenció a la dèria arquitectònica, quasi piranesiana, de les monumentals escenes bíbliques, al detallisme monumental de retrats i paisatges, que recomana observar els gravats amb la lupa que reparteixen al CAEE, i a les altres dues obres mestres que han recalat al CAEE, La malenconia (1514) i El cavaller, la mort i el diable (1513). No hi ha la celebèrrima llebre –que és un dibuix, no un gravat– però sí la truja de Landser, amb les seves vuit potes, i el no menys portentós rinoceront de Dürer. Sergi Mas, un dels seus últims fills artístics, s’ho passarà pipa.