L'ofici l'hi coneixíem per Tolls, el debut de Sara Reis, aka la Gata, també coneguda a l'edifici de l'Obac –hi exerceix d'inspectora– com la Coixa, perquè ho és. Va ser també el debut de Nil Forcada en la novel·la de gènere (negre) i li va servir per endur-se el penúltim Fiter i Rossell. I ara li coneixerem l'estil, tot i que a Tolls apuntava una interessantíssima i molt cinematogràfica intenció desconstructiva, amb la trama dividida en tants punts de vista com personatges. I li coneixerem gràcies a Teoria del ridícul (Marinada), que també es va endur premi, el d'assaig literari, a la Nit Literària de fa dos anys, i que no s'ha publicat fins ara, ves a saber per què.

Però és igual: no ens posarem ara llepafils perquè no és el moment dels retrets, sinó de celebrar una novel·la que se surt de tot el que havíem vist i llegit en aquest racó de món literari nostre... des de Cartes mortes, el debut fulgurant de David Gálvez. Forcada pretén jugar amb Teoria del ridícul al terreny de joc del lauredià en aquella novel·la trencaclosques, que ho és també de Roberto Bolaños i el d'Enrique Vila-Matas. Ja veiem que no es moca amb mitja màniga, però el perill obvi quan pretens tractar de tu aquesta gent és estimbar-te.

Teoria del ridícul és, com Cartes mortes, Los detectives salvajes o El mal de Montano una novel·la d'al·luvió, construïda amb una col·lecció de materials molt heterogenis –cartes, articles, entrades de dietari, entrevistes, fragments de contes i de novel·les, tot  gloriosament apòcrif– i que en realitat no és altra cosa que un quest, un experiment biogràfic com el que A. J. A. Symons va patentar a En busca del barón Corvo, només que aquí l'objecte de la investigació és Mael Palau, el primer i de moment únic escriptor maleït de les lletres andosines. Un excèntric vocacional, també un fracassat absolut, no acabem mai de saber si un geni incomprès o un grafòman compulsiu i un plasta absolut. Sigui el que sigui, a Forcada el fascina prou com per consagrar-li tot un llibre –no excessivament llarg, això sí: te'l ventiles en una tarda d'aquestes de neu. Palau, en fi, és la contrafigura d'Antoni Morell (1941-2020), a qui l'autor presenta com a encarnació de l'autor oficial, el pare fundador de la literatura andorrana, diu amb raó, que curiosament al final de tot va coquetejar amb la figura de l'escriptor outsider i a contracorrent. En qualsevol cas, un pare que no va deixar fills, sosté Forcada, "perquè cap dels autors avui en actiu se'n pot reclamar hereu, ni literari ni espiritual", i que a Set lletanies de mort, la seva obra magna –ho diu Forcada i així ho considerava també el mateix Morell– ens va deixar no només una gran novel·la, sinó també un tractat d'antropologia.

Casualitat o no, Palau està obsessionat amb Morell, a qui considera el seu rival: "Morell era un home d'Estat, el pare d'un projecte cultural i sobretot un escriptor reconegut per narracions concises que alhora recuperen les besllums del passat; per contra, Palau és un andorrà de qui no sap res, un rondinaire que ha vagat pel món sense destí precís, les ficcions del qual es caracteritzen per la petja de la ciència-ficció, rematada a més per una complexa xarxa de plagis, autoplagis i connexions febrils. L'un i l'altre són aparentment la nit i el dia de la literatura andorrana". Endut per la dèria d'emular i si és possible superar el seu rival imaginari, Palau s'aplica a reescriure les novel·les de Morell amb un mètode prèviament assajat amb La metamorfosi, convertit en La transformació i on elimina tota referència a la mutació de Gregor Sansa en escarabat, i seguint el borgià exemple de Paul Menard, autor de El Quijote. 

Així, Palau reescriu Set lletanies de mort i el converteix en Fata Morgana, i Borís I, rei d'Andorra en Esta lluvia. Però la seva gran obra, també transsumpte de Morell, és Grandalla, patracol d'un miler llarg de pàgines i per tant magna en sentit estricte, obra distòpica i visionària que anticipa una Andorra totalment urbanitzada, des del Runer al Baladrà, que mai no arriba a publicar però que Forcada dissecciona a través dels amics i coneguts de Palau que en van tenir notícia i del mecanoscrit que, d'altra banda, es conserva a l'Arxiu Nacional (ACA 7710 i 7711) –però si volen un consell, no perdin el temps buscant-lo.

La conclusió d'aquesta sobredosi de (meta)literatura, si és que n'hi ha alguna, és que Palau s'acaba convertint en el dofí literari que Morell no va tenir. Tampoc ell –em refereixo ara a Palau– no ho arriba a saber mai, perquè mor molt obscurament el 1993, contumaçment inèdit,  atropellat per un camió (!) a Granada, l'última parada d'un periple vital que comença a mitjans 60, quan abandona Andorra amb un amic en un episodi confús d'homosexualitat i que en els tres decennis següents el fa peregrinar per Xile, Mèxic, Saragossa i Vigo, amb un brevíssim interludi andorrà, sense acabar mai de trobar el seu lloc al món.

Forcada defineix feliçment Teoria del ridícul com una "coca de recapte literària" cuinada "amb textos que tenia a mà, i on el repte era cosir-los i crear un artefacte que tingué sentit". Hi desfilen personatges literaris, autors, amics, coneguts i saludats, des de Leonardo Piglia i Jean Luc Godard fins a Quim Torredà, Manel Gibert, Jan Arimany i Txema Díaz-Torrent, que conclou el pròleg, per cert, de forma eloqüent: "El meu objectiu fonamental és evitar que ningú més caigui, com ja hem fet alguns, en el despropòsit de malbaratar energies llegint Teoria del ridícul".

Si li fan cas es perdran, entre d'altres perles –recordin aquella peculiar concepció de l'existència, "Som morts de permís", que va patentar a Tolls– una de les més inquietants definicions de la dèria aquesta de posar una paraula rere una altra: "Es vulgui o no, escriure és una qüestió d'orgull, pura arrogància. Escriure és ocupar el paper central, fingir divinitat. Escriure és plantar-se en el buit i dir: sí, soc jo, estic aquí, tinc una cosa a dir. Passa que, en realitat, ningú no té res a dir. Escriure és per tant una indagació, la recerca del que es vol dir. Una impostura, vaja, però és la noció de ridícul la que ens constitueix com a individus i mediatitza qui som." 

Paraula de Mael.