Cultura aportarà 42.000 euros a la restauració del casalot del Forn i en gestionarà la inscripció a l’Inventari.

La història de cal Call és fascinant. Una de tantes històries de les nostres cases pairals que caldrà algun dia posar per escrit. L’origen de tot plegat és un Joan Call, fill de Segudet, que el 1505 apareix documentat al Tarter. És el primer Call de qui tenim notícia, i dona una idea de l’antiguitat de la casa que s’ha conservat al Tarter. Conservat és un dir, perquè l’any passat l’historiador Quim Valera n’alertava de l’inquietant deteriorament, sobretot del que queda de la capella de Sant Pelegrí, una de les poques annexes a una casa pairal que s’han conservat entre nosaltres. El vestigi de l’antic esplendor d’una nissaga que es remunta com a mínim mig mil·lenni enrere. 

La casa va estar habitada fins als primers anys 80. Però aleshores ja no hi vivien els descendents de Joan Call. Un segle abans, cal Call havia passat a mans de casa Molines i la família es va haver de mudar al Forn. Era el 1875. Hi tenien un cobert que van transformar en la nova casa pairal. Ho van fer a consciència: al cobert original, que es va convertir en era, i hi va afegir un habitatge i, atenció, van aixecar una petita capella de nou sota l’advocació de Sant Pelegrí. Hi van portar fins i tot la talla del patró. I els Call del Tarter van iniciar així una segona vida al Forn.

Així va ser fins que ara fa tres decennis els últims hereus es van mudar de nou, ara a Canillo. Pujaven al Forn als estius i mantenien així viva la flama secular de cal Call. Però no va tenir descendència i quan va traspassar la padrina, ara fa un lustre, la casa va tancar definitivament. I així ha seguit fins que l’actual propietat, nebots dels últims inquilins de cal Call, va prendre consciència que es tracta d’un immoble de valor històric, gairebé un monument, i van decidir restaurar-la. Ens referim, recordin, a cal Call del Forn, perquè entre Call i Call es fàcil pedre's.

Una reforma integral que començarà per l’era, la part més malmesa i que amenaça de caure,  i que comptarà, aquí rau la notícia, amb el suport del ministeri de Cultura, que hi ha destinat el gruix de la partida destinada aquest curs a la restauració del patrimoni. Seran 42.300 euros que serviran per consolidar els murs, refer la coberta i restituir el soler de l’era, que com dèiem és l’estructura més delicada. No només això: Patrimoni iniciarà els tràmits per incloure cal Call del Forn a l’Inventari General en atenció, diu, al seu “alt grau d’autenticitat”. Es tracta d’una construcció que com a molt es remunta a l’últim quart del segle XIX però que s’ha conservat gairebé com era fa mig segle, quan hi van viure els últims propietaris, com una càpsula del temps. També la capella. Pensin en Casa Cristo d’Encamp, d’on sembla que els últims inquilins van marxar abans-d’ahir. I fa també mig segle.

La intervenció i la implicació de Patrimoni amb cal Call del Forn contrasta amb cal Call del Tarter, la casa mare. Un magnífic exemplar d’arquitectura vernacular que paradoxalment Patrimoni no havia inclòs a l’Inventari General i que tan sols formava part del catàleg comunal de Canillo. Estava absolutament desprotegit, vaja. Va resultar que la propietat actual havia projectat reconvertir-la en dos habitatges unifamiliars i que una de les primeres opcions havia sigut enderrocar la casa. A dreta llei ho hauria pogut fer, precisament perquè no figura a l’Inventari. Si no va passar és per la consciència patrimonial de la propietat, que va considerar que aquells murs centenaris –perquè només en quedava en peu l’estructura, murs, soler i teulada– aportaven un valor afegit al futur immoble.

Un any després, i a diferència de cal Call del Tarter, continua desprotegida. Val que només en queden els murs, teulades i soler, però és tan sols  lleugerament més nova que cal Ribot d’Escaldes, que data del segle XV, i quasi un segle anterior a Casa de la Vall, que data del 1580. No en troabaran altra igual a les nostres valls neutres..