Un miler i mig d’estructures inventariades, un quilòmetre de mur construït, dotze cabanes restaurades i dues més d’aixecades de nou en nou, una vintena de cursos amb dos centenars i mig de participants i una desena d’artesans titulats, l’aplicació Primera Pedra, que ajuda a localitzar i identificar les principals construccions de pedra seca del país, i una fita superior: la inclusíó d’Andorra a la candidatura de la pedra seca al patrimoni cultural immaterial de la Unesco, impulsada pel ministeri de Cultura i que es va concretar al desembre passat. Sense oblidar la Ruta dels Orris, a iniciativa del Comú d’Encamp, i la restauració de la farga del Madriu, auspiciada pel mateix ministeri. Aquests són els poders del programa Primera Pedra, aixecat el 2016 per Cal Pal amb l’objectiu de preservar, recuperar i difondre aquesta tècnica ancestral que ha modelat el nostre paisatge i al qual es va acabar afegint el ministeri en una exemplar joint venture publicoprivada consagrada al nostre patrimoni. 

Amb motiu dels deu anys del programa, Cal Pal ha publicat un opuscle que en fa balanç i que proposa les línies mestres de cara al futur immediat. I aquest futur passa, en opinió de Xavier Llovera, l’ànima de Primera Pedra, per declarar Béns d’Interès Cultural (BIC) els principals conjunts de pedra seca. Llovera es permet fins i tot suggerir els primers candidats a obtenir la màxima protecció patimonial legalment prevista, la que tenen monuments com les esglésies romàniques, l’arquiectura vernacular i del granit, les estacions Sud Ràdio i Ràdio Andorra i els jaciments arqueològics, i la seva llista inclou els recs del Solà i de l’Obac, la ruta dels orris encampadana, el camí ral entre la farga Rossell i la collada dels Meners i la zona d’Encodina: “Aquestes accions no només contribueixen a la conservació de les tècniques tradicionals de la pedra seca, sinó que també ajuden a consolidar la identitat cultural d’Andorra i a situar el país com a referent en la preservació del patrimoni arquitectònic i paisatgístic del Pirineu”.

Llovera insta també els comuns a incloure les estructures de pedra seca –pletes, orris, cabanes, bordes, rasers, carboners, murs, camins i paraallaus– a l’inventari d’elements d’interès local i proposa una bateria d’accions complementàries en el termini de 5 anys, des d’integrar la pedra seca als projectes de camins, marges, carreteres, vessants i intervencions urbanístiques, “perquè a més de ser funcional, contribeuxi a la identitat visual i paisatgística del país”;  desenvolupar una formació reglada amb certificats professionals i crear línies de contractació púbica per a margers i professionals, per a asseguar-los una sortida laboral i garantir la transmissió de la tènica, i impulsar un programa de rehabiliitació de bordes i cabanes per destinar-les a usos residencials, turístics, pedagògics, culturals o ambientals.

No es tracta, en fi, de ressucitar una tècnica estrictament arqueològica, sinó d’incorportar-la de nou a la tradició constructiva local, on ha estat present des de fa com a mínm cinc mil·lennis i fins als anys 20 del segle passat. Una tècnica que, subratlla Llovera, respon de forma directa als requeriments de l’arquitectura contemporània: “La pedra seca és una intervenció molt més sostenible que un mur de formigó, permet guanyar superfície cultivable en pendent, ajuda a regular l’aigua i a prevenir esllavissades, és un material de baixa petjada ecològica que ajuda a regular la temperatura, i constitueix un refugi natural per a la flora i per a la fauna locals, contribtuint així a generar un ecosistema equilbibrat.

L’àmbit ideal per presentar i compartir aquestes inquietuds serà, sens dubte, la XIII Trobada de la Pedra Seca, que tindà lloc per primera vegada a Andorra entre el 14 i el 16 de novembre, amb mig centenar de ponències i comunicacions i la presència de professionals andorrans, fracesos i espanyols.