Vostès potser marxen de vacances, i els nostres editors també. Però abans ho deixaran tot preparat perquè a l’inici de curs es trobin un bon grapat de novetats a l’aparador. Avui parlem de Medusa, que reincideix en aquella heroica vocació arqueològica que va estrenar l’any passat amb Volves, recull de relats de Carme Karr que va veure la llum el 1906 i que no s’havia tornat a publicar des d’aleshores. Ara hi torna amb una altra d’aquelles pioneres que havien quedat al marge de la història de la literatura: Palmira Ventós (Barcelona, 1858-1916), que va tenir una notable carrera com a autora teatral (Isolats, L’enrenou del poble, La força del passat) i de qui Trípode va editar anys enrere La caiguda, l’única novel·la que va escriure i que va firmar amb el pseudònim de Felip Palma, i amb aquest nom és com l’han de buscar a la bibliografia.
El que han fet David Gálvez –amb Marc Cortés com a tercer a bord, perquè s’ha ocupat de l’edició– és exhumar els contes que va anar publicant a revistes de l’època (Joventut, L’Avenç, La Tralla, Feminal), aplicar-los la normativa vigent i reunir-los per primera vegada en un sol volum. A banda de l’interès de recuperar un nom desconegut per a la gran majoria dels lectors, diu Gálvez, “si ens hi hem arriscat és perquè estem convençuts de la qualitat literària dels seus relats”. Ventós, d’origen empordanès, practica una mena de naturalisme rural, en la línia de Caterina Albert, amb qui en ocasions se l’ha comparat no només perquè s’ocultava sota un pseudònim masculí, sinó també per la temàtica, sovint truculenta, i el tractament naturalista, “amb personatges femenins i dominants, una llengua clara que reflecteix la parla empordanesa i diàlegs vivíssims”. Seran dotze relats, tots els que n’han localitzat –“Se’ns en pot haver escapat algun”, admeten–, i apareixeran a la col·lecció Borm.
La mateixa que Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós, de la també catalana Rosa Olsa. Res a veure amb els contes de Ventós, tret que Olsa també és dona i també publica amb pseudònim. Després d’una vida professional sempre als marges del món editorial, però sense arribar a creuar mai la porta d’entrada, debuta en la ficció amb una novel·la negra protagonitzada per Caterina Benejam, agent dels mossos que disposa de vuit hores per trobar l’autèntic assassí d’un crim pel qual un innocent pot acabar a la presó. La novel·la s’estructura en deu capítols que segueixen les ramificacions del crim i que es poden llegir, diu Gálvez, com peces soltes, “escrita amb mestria i molt de ritme i que es llegeix de patac”. Insisteix en una altra línia, la de donar una oportunitat a noves veus de la literatura catalana, com van ser els casos de Júlia Bacardit (Un dietari sentimental) i Eva Arasa (Cossos estranys) i tindrà continuïtat al segon semestre del curs amb L’ànima separada del cos, el debut en la novel·la de la mateixa Arasa fins ara poeta i contista.
I no s’acaben aquí les bones noves de Medusa, perquè el curs que ve serà també el de Picasso en el Pirineo, la traducció al castellà de Pau de Gósol, el retorn d’Iñaki Rubio després de donar la campanada amb Morts, qui us ha mort? Al final els editors han escollit aquest títol, que en realitat inverteix l’ordre de l’original en català perquè –diu Gálvez– per a un lector hispanòfon probablement li és més fàcil ubicar els Pirineus que no Gósol. Rubio hi recrea el fecund estiu que Picasso i la seva dona del moment, Fernande, van passar el 1906 al Cadí, una etapa clau no només per a la trajectòria del pintor, sinó també per a la història de l’art, perquè va posar les bases de la revolució cubista que va culminar l’any següent amb Les demoiselles d’Avignon. La traducció, a càrrec del mateix Gálvez, com Muertos, ¿quién os ha muerto?, també publicat a Medusa. I una mica de paciència, perquè serà ja a l’últim trimestre de l’any.