El dolmen del Cubil, de nou. Ens havíem quedat, segur que ho recorden, amb la mel als llavis: la primera campanya, tres setmanes d’excavació, va concloure a l’octubre i va consistir a netejar-ne la superfície, retirant-ne el mantell vegetal que cobria els 215 metres quadrats del jaciment, amb la fotogrametria reglamentària que n’ha permès aixecar-ne una còpia en 3D i dibuixar-lo amb el màxim de detall possible.

La cirereta del pastís la va deixar Josep Font, l’arqueòleg que el 2018 va tenir la intuïció que s’havia topat amb un enterrament megalític, per a la segona campanya, que arrencarà diumenge que ve i que s’allargarà fins al 8 de juliol. Tres setmanes i un objectiu: excavar la cambra funerària que s’oculta sota les grans lloses caigudes del centre del túmul i comprovar si s’hi han conservat (o no) restes del difunt (o difunts) que hi van ser inhumats i el corresponent aixovar. Això, si el terreny especialment àcid d’aquesta zona del Cubil no s’ha cruspit literalment els ossos i sobretot si –com espera Font, el ministeri de Cultura i el Comú d’Encamp–  surt cara. Per què podria sortir creu.

El mateix Font adverteix sobre la possibilitat no descartable que l’enterrament fos espoliat en algun moment, probablement cap a l’any 1000 abans de la nostra era, quan s’ha documentat –i datat amb carboni 14– un moviment de pedres sospitós al costat nord de la cambra. El moment de la veritat arribarà quan s’aixequin les lloses centrals avui amuntegades sobre la cista. I això passarà en algun moment de les pròximes tres setmanes. No diguin que no en tenen ganes.

Recordin que estem parlant del primer i fins ara únic dolmen excavat al nostre racó de món, que estem parlant d’una estructura funerària aixecada cap al 2200 abans de la nostra era a 2.300 metres d’altura, i que Font el va descobrir de casualitat el 2018, quan inspeccionava unes fotografies per satèl·lit per preparar la campanya d’aquell any a la Ruta dels Orris encampadana. Li va cridar l’atenció, diu, una  sospitosa estructura circular de pedra de probable origen antròpic, i de seguida li va semblar que sota aquell munt de pedres s’hi ocultava un túmul, i la prospecció que es va practicar a la primavera següent va confirmar-ne les sospites: es tractava d’un senyor dolmen que feia 13,5 metres de diàmetres, dimensions més que generoses per entre els seus congèneres peninsulars, i el primer que es documentava en terra andosina. La campanya de l’any passat, a més d’extreure la gleba i la terra que cobria el jaciment també va deparar dues sorpreses majúscules: d’una banda, un túmul secundari i coetani, de dimensions molt menors i amb restes d’un foc probablement cerimonial, que va ser reglamentàriament cobert amb pedres; de l’altra, la presència en un estrat inferior, i per tant anterior el dolmen pròpiament dit, de restes d’un molt probable assentament que s’estén en un diàmetre de 40 metres al voltant de l’estructura –“És enorme”, diu amb admiració– i que el carboni 14 ha datat cap al 2700 abans de Crist. Font conclou que la plana on s’aixeca el dolmen del Cubil, “estratègicament situada”, té des de molt antic un gran poder d’atracció sobre les poblacions locals.

Quan conclogui aquesta segona campanya caldrà prendre la gran decisió: si es reconstrueix o no el dolmen. Font té coll avall que sí, perquè el jaciment sigui comprensible i integrar-lo a la Ruta dels Orris. Però la decisió serà del ministeri i del Comú.