La primera vegada que vaig sentir Sabina devia ser als primers 90, al pavelló Anaitasuna de Pamplona –en una altra vida: no preguntin. L’última, el maig del 2000 a l’Auditori, en dues nits memorables –me les vaig xupar les dues, amb gust doble– que van quedar en part enregistrades al doble CD en viu de 19 días y 500 noches. El meu últim Serrat va ser el novembre del 2022 al Centre de Congressos. Pensàvem que això seria tot i ves per on que ahir van desfilar tots dos d’una tacada per La Vinyeta, en l’estrena del cicle Ritmes i en una mena de cover d’aquelles maratonianes gires a quatre mans que van arrencar el 2007 i que mai, putavida, no van desfilar entre nosaltres.

Fins ahir. Amb Serrat reencarnat en el barceloní Toni Carlo, i Sabina, en el tarragoní Jan Cruz. No és el mateix, diran. És clar que no. Però que no siguin el mateix no vol dir que sigui pitjor. Ni la veu de l’un ni la de l’altre –dels de veritat, em refereixo– eren últimament el que havien sigut en els bons temps. En el cas de Sabina, en realitat la veu mai no el va acompanyar, i Serrat, ja que en parlem, se la va acabar carregant forçant fins a la nàusea aquells indigestos gorgoritos, ja saben de què els parlo. Carlo, de fet, canta estupendament en el seu registre de baix baríton.

Però aquesta és una altra història. El cas és que ahir els teníem tots dos contra tot pronòstic i després de tants anys al costat de casa i no ens ho havíem de perdre. Amb una banda correctíssima, un repertori infal·lible i un públic carrozón –ni un ado en quilòmetres a la rodona, de fet, ni un veintianyer, i no passa res, és només un símptoma dels temps– que va omplir l’espai i que, aix, se li va ennuegar al bon Cruz quan va baixar a platea: a Ni contigo ni sin ti la cosa encara va funcionar més o menys, a Y sin embargo el públic va desertar clamorosament i no va acompanyar-lo ningú. Llàstima. I això que la cosa havia començat prou bé amb Ocupen su localidad, Hoy puede ser un gran día, Fiesta i No hago otra cosa que pensar en ti. El clímax va arribar amb ¿Quién me ha robado el mes de abril? i amb Princesa, i per fi el públic es va acabar animant amb Mediterráneo. Menys mal. La millor, Aquellas pequeñas cosas i l’humor càustic del Sabina de Cruz –clavat al de veritat–que li va posar una mica de canya rumbera a l’assumpte: “¿Ves? Lo mismo pero con gracia”.

Les bandes de tribut sempre m’han estimulat la neurona de pensar. Quan ho fan bé, a qui cal atribuir el mèrit? A ells o als originals? Per a qui són els aplaudiments, de qui és l’emoció que, amb una mica de fortuna, aconsegueixen generar? Més encara: què senten quan, de tornada a l’hotel, rumien en la inquietant i doble vida que duen? Què se sent quan et guanyes les garrofes sent un altre? El del doble és un tema clàssic, amb tendència a les elucubracions entre metafísiques i gòtiques i que no sempre acaba bé: per què no portar aquesta doble vida fins a les últimes conseqüències, i no limitar-me a viure la vida de l’altre, sinó ser l’altre, peti qui peti? Per què a ell li ha tocat ser ell i no a mi, que ho podia haver fet igual de bé, fins i tot millor? És clar que sempre ens en podem anar a l’altre costat del mirall, aquell que el poeta Miguel d’Ors, per exemple, explota amb sensibilitat extraordinària: “Raro asunto/ que entre la muchedumbre de los siglos,/ que existiendo la China innumerable,/ y Bosnia, y las cruzadas, y los incas,/ fuese a tocarme a mí precisamente/ este trabajo amargo de ser yo”.

I tot això va passar ahir, a La Vinyeta.