“Si els arrapaltars s’han endut fora gairebé tota la pintura romànica damunt taula i gran part de la gòtica moble, deixaren en pau els murals gòtics que encara no eren estimats del mercat però que per a nosaltres tenen inqüestionable importància. Amb aquestes restes de murals gòtics es pot organitzar en gran part el futur Museu Nacional; poden ser, si més no, el corpus més important del mateix”.

Amb aquestes visionàries paraules arrenca el manuscrit de l’Inventari i conservació del patrimoni artístic de les Valls que el crític i historiador Rafael Benet (Terrassa, 1889-Barcelona, 1979) va fer entre el juliol i el novembre del 1955 per encàrrec del Consell General i del Sindicat d’Iniciativa, i amb la col·laboració del pintor Manuel Humbert (Barcelona, 1889-1975).

Paraules premonitòries que set decennis després encara esperen resposta –però no s’hi amoïnin perquè el debat sobre el desventurat Museu Nacional tornarà a l’ordre del dia a la campanya de l'any que ve (per tornar a desaparèixer del mapa immediatament després)– i que es van quedar al calaix de les bones intencions. Com, d’altra banda, tot l’Inventari, 149 pàgines meravellosament manuscrites i il·lustrades amb dibuixos i croquis, així com amb fotografies de Valentí Claverol i Bonaventura Rebés fetes expressament per a l’ocasió. La publicació d’aquest primer catàleg raonat del nostre patrimoni es va anar endarrerint –primer havia de ser el 1961; després, el 1965–, i l’última notícia és del 1969, quan Casal i Vall anunciava dintre de la col·lecció Monumenta Andorrana un Inventari dels béns arqueològics i artístics d’Andorra que –s'ho poden imaginar– mai no va veure la llum.

Fins ara, és clar. Cultura publicarà el curs que ve el volum, a partir de la còpia digitalitzada del manuscrit original que el 2018 va cedir l'historiador Jacint Bereneguer. Benet va desfilar per tots els racons del país i, a més de postular el riquíssim llegat gòtic com a episodi central del futur Museu Nacional, també suggereix l’oportunitat que s’ubiqui temporalment al pavelló del Museu d’Història Natural que Xavier Rebés havia obert als anys 30 a Ordino i que el 1948 va tancar les portes: l’actual Auditori Nacional. Una idea que també es va quedar al calaix.

En qualsevol cas, és una excel·lent notícia perquè a part del seu caràcter pioner, el quadern –més que llibre– és una mina d'episodis suculents. A Arinsal, per exemple, recull la llegenda, diu, "que hi havia hagut un monestir de Benedictins enllaçant amb el centre monàstic d'Anserall. Hom diu que una allau sepultà aquella residència i encara la tradició assenyala el prat del campanar com el lloc on els benedictins d'Andorra tenien el seu convent". Però no ens en fem il·lusions. Ell mateix adverteix que "algunes persones que han remenat els documents que fan referència al país neguen que hi hagi existir mai cap monestir". Quina llàstima. 

Sense sortir d'Arinsal, el bon Benet explica que ha conegut un tal Martí, veí del poble: "Ens assembla que encara practica una pervivència de l'art popular dels pastors: talla en fusta bastons i collars amb aquella fantasia que els homes de muntanya imprimiren fins fa poc en les seves talles. Darrer i simpàtic vestigi del bon folklore que bé mereix un lloc adequat en el futur Museu". Segur que a Sergi Mas li hauria encantat, i ara que hi pensem, no descartin que, per l'any –Benet escriu el 1955, només un any abans que Sergi Mas s'instal·lés a Aixovall– l'arribés a conèixer. El que fa ràbia és que no en consignés el cognom.

Més meravelles. Resulta que va ser Benet i a l'Inventari, el primer a donar notícia fefaent que el quadre de Les ànimes que es conserva a la sagristia de l'arxiprestal de Sant Pere és obra del pintor barceloní Joan Casanovas. De fet, fins a Benet se'n sabia l'existència pel testament atorgat l'11 d'abril del 1554 a Bracelona, però no se'n coneixia cap obra: "És per deferència de mossèn Pujol que poguérem a baix, arran de marc, en la part esquerra de la gran tela pintada a l'oli [trobar] el nom del seu autor". Benet fins i tot va localitzar l'anotació al llibre d'actes de la confraria de les Ànimes que documenta l'encàrrec: "El dia 16 de febrer del 1742 lo Sr. Anton Moles ha fet donació a la germandat d'un cuadro de Ànimas gran, en qual hi ha un St Miquel, la Mare de Déu de la Pietat y Sant Antoni y a baix lo Purgatori [...] En la part esquerra hi ha el retrat del donant, el senyor Anton Moles, en oració".

Hi ha molt més notícies d'aquest estil, a l'Inventari de Benet, i si els sembla en tornarem a parlar d'aquí a uns mesos. Recordin que els parli del gravat de casa Rossell i del rellotge de l'habitació del bisbe de Casa de la Vall, recentment restaurat, per cert.