M’encanta l’olor de Guggenheim a primera hora del matí. Ni que fos Robert Duvall i estigués flairant la suau aroma de napalm després d’un bon bombardeig matutí! Doncs bé, aquesta és l’olor que feia ahir al CAEE, que celebrava el 20è aniversari amb una intensa jornada professional consagrada a reflexionar sobre el futur dels museus. I feia olor de Guggenheim perquè el primer ponent va ser Manuel Cirauqui, que exerceix des del 2016 com a curador de la pinacoteca biscaïna. I què volen què els digui, és sentir Guggenheim i recordar aquell serial que va amenitzar l’última etapa del govern liberal, posem que parlo del 2009, allà a la prehistòria.

Recordarà el lector que l’aleshores triministre Minoves es va sortir (inicialment) amb la seva i li va encarregar a Gehry una minirèplica del Guggenheim bilbaí. El flamant Arxiu-Museu de la Pau i de la Identitat s’havia d’aixecar al paratge massanenc de les Molleres i hauria costat 30 milions d’euros. Minoves va tenir la mala fortuna d’ensopegar amb la crisi del 2008, el PS va guanyar per la mínima a les eleccions de l’any següent i gairebé l’únic que va tenir temps de fer va ser rescindir el contracte amb Gehry. La broma ens va costar 3 milions d’euros, cèntim amunt, cèntim avall, que es va embutxacar l’arquitecte. A les Molleres no es va arribar a moure mai ni una pedra.

Vostès diran el que vulguin, però Minoves tenia una visió. Grandiosa, per no dir faraònica –ell va ser un dels artífexs de la compra dels frescos de Santa Coloma, i li va anar d’un pèl d’adquirir també els de Sant Esteve: de nou es va topar amb la crisi– però tenia una visió. No sé si es pot dir el mateix dels (i les) ministres que van venir després: algú en sabria dir quina Andorra somiaven, culturalment parlant? Perquè Minoves la tenia claríssima.

La pregunta és òbvia: si aquell somni megalòman hagués tirat endavant –si no hagués esclatat la crisi del 2008, vaja– avui tindríem com a mínim un Gehry, potser a la Massana, potser on avui s’aixeca lentament el Node. S’hauria produït entre nosaltres l’efecte Guggenheim que va transformar Bilbao d’un port industrial i metal·lúrgic en estat terminal a la ciutat dinàmica i culturalment potentíssima que és avui? Una xifra: cada any desfilen pel museu 1,2 milions de visitants, 1,2!

En tot això rumiava mentre Cirauqui explicava com el Guggenheim intenta conciliar unes proporcions mastodòntiques amb els criteris de sostenibilitat mediambiental -l'Agenda 2030 i tota aquesta murga- que s’han compromès a complir: doncs substituint, deia, tot el primitiu sistema d’il·luminació per làmpades LED, que comporta un 40% d’estalvi energètic, modificant els estàndard internacionals de climatització, que ara permeten, diu, una temperatura d’entre 18 i 22º –i no els sempiterns 20º- sempre que es garanteixi que no hi haurà canvis dràstics –“Estalvies en calefacció a l’hivern i en refrigeració a l’estiu”–, o eliminant els panells de pladur en favor d’estructures de cel·lulosa i pintura biodegradable.

Bé. D’acord. I d’acord també –ho va admetre ell mateix– que ser sostenible fins a aquests extrems és un luxe que potser només es poden permetre transatlàntics com el Guggenheim. No minimuseus com els que tenim nosaltres.

El cas és que les coses podrien haver anat d’una altra manera, i que només que la crisi del 2008 hagués esperat un parell d’anys a esclatar –o que Minoves hagués pogut executar la seva megavisió un parell d’anys abans– avui tindríem el nostre Gehry. I que encara hi ha qui somia amb una gran institució, la quimera del Museu Nacional que portem mitja vida perseguint –i ella, escapant-se.

Potser hauria sigut la jornada d’ahir –convocada sota el sonor lema de Reptes de futur dels museus– el lloc adequat per plantejar una pregunta essencial i prèvia: cal aixecar el 2025 una institució pròpia del segle XIX? No arribem un segle i mig tard per no dir dos, al somni romàntic d’un Museu Nacional? I si resulta que tenia raó l’exministra Olga Gelabert –qui m’hauria dit a mi que un dia diria una cosa així– quan sostenia que el museu nacional ja existia, i que són les desenes d’ermites escampades pel nostre minipaís, un al costat de l’altre de manera que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, cadascuna amb el seu retaule gòtic i els seus frescos romànics -o el que en queda?

En fi. Cirauqui s’hi va mullar. Segons ell, sí, hi som a temps, i sí, val la pena, perquè un museu és un incentiu per visitar un país. Una altra cosa és quin museu. I aquí també es va mullar: primer, no cal que sigui un Gehry ni que el projecti un starchitect –és la paraula que va fer servir ell. Segon, cal que tingui un vincle clar i net amb el territori, i sobretot, que emocioni; i tercer, no cal que l’objectiu sigui captar milions i milions de visitants que, a més, poden provocar molestos efectes col·laterals –com ara gestionar els residus que generen.

Existeix, aquest museu ideal? Doncs sí. Busquin-lo, diu Cirauqui, als Alps (!?) o, si no volen anar tan lluny, a la Fundación Cerezales (Lleó, Espanya). I després rumiïn tots les preguntes que va deixar a l’aire: s’ha de guardar tot, però tot l’art que es produeix, per si de miracle ens ha tocat la loteria i tenim als nostres fons la pròxima Frida Kahlo? Fins i tot el que sabem que mai no sortirà del dipòsit? Amb quin horitzó temporal: una generació? Dues? Tres o quatre mil·lennis, com l’art grec o egipci?