L’ONCA comença de nou. No de zero, però sí de nou. Fins ara n’havíem conegut dues etapes ben diferenciades: la fundacional, que arrenca el 1992 auspiciada per l’alma mater d’aquesta aventura, Gerard Claret, que la va convertir en ambaixadora cultural del nostre país, i la del replegament i l’andorranització, encarnada en Albert Gumí, que el 2021 el va succeir a la direcció artística i que li va imprimir un gir eminentment domèstic. Joan Anton Rechi va assumir al gener el repte de reinventar l’ONCA, i la seva primera decisió diu ben a les clares quina serà la prioritat de la tercera etapa: començar la casa pels fonaments. Com? Amb una temporada estable amb seu a l’Auditori Nacional, s’ha acabat això de pul·lular d’amunt avall, i l’objectiu de fidelitzar el públic, fer-lo pujar a Ordino i omplir l’Auditori, que també estrena perquè al març en va acabar la llarga i profunda rehabilitació que l’ha catapultat al segle XXI.
El dubte és si hi ha al nostre país prou públic, prou múscul melòman per a tan alta fita: “Si no el tenim, i això ho veurem de seguida, l’haurem d’anar a buscar, donar-li una excusa perquè vingui a escoltar l’ONCA. Que la senti seva, i per aconseguir-ho primer l’ha de conèixer. Com ho farem, això? Amb una programació atractiva i anant a buscar nous espectadors. No espero omplir des del primer dia, però amb temps hem de ser capaços d’omplir les 400 butaques de l’Auditori una vegada al mes”.
No és demanar tant, i el cert és que per ase o per bèstia no s’havia intentat mai, i això que el mateix Claret somiava d’aixecar una temporada. No se’n va sortir. Ahir vam saber com es concretaran aquestes bones intencions: vuit concerts, de setembre a abril, amb el colofó de la col·laboració habitual amb el ClàssicAnd, que es mantindrà –l’última edició, amb dues propostes, Carmina Burana i Cassandre– i el concert de Santa Cecília a càrrec de la Jonca, després en tornem a parlar.
El cartell: dones soles
Ja saben que el que es porta ara és posar un lema a les temporades, un títol a cada concert. És el relat, signe dels temps. Rechi també ha pagat aquesta servitud. La primera temporada de l’ONCA es dirà Temps per escoltar, “que ens abaixem de l’scrolling en què ens hem habituat a viure, aquesta manera trepidant de consumir informació, imatges i també música, i que ens aturem per parar l’orella. Una formació com l’ONCA no només ha de servir per interpretar repertori, sinó també per plantejar preguntes i generar diàleg”. On probablement es plasmen millor aquestes bones intencions és en la tercera proposta del cartell, serà el 14 de novembre i du per títol Una altra mirada. El programa inclou peces de Mozart, Mel Bonis, Clarice Assas, Nathalie Marin i Clàudia Montero i fins aquí potser no hi ha res d’extraordinari, tret que potser els noms dels compositors només els sonaran als més melòmans. Compositores, de fet. Quatre de cinc, amb Mozart com a únic intrús masculí, però si et dius Wolfgang Amadeus et pots colar en una festa com aquesta. No només compositores. La direcció recaurà en la mateixa Marin, Christina Astrana, una altra dona, actuarà com a violí solista, i totes les intèrprets de l’ONCA seran aquesta vegada dones. Es tracta, diu Rechi, d’ampliar la mirada, de demostrar que la història de la música és molt més rica des que les dones s’hi han incorporat plenament i que serveixi d’exemple per a les noves generacions, que hi ha dones en totes les posicions d’una orquestra.
Un altre exemple d’aquesta particular mirada que proposa Rechi és La solitud de les ciutats, de títol explícit i on dona sortida a la seva vena cinèfila. De cinèfil clàssic, per concretar: el 24 d’abril l’Auditori es convertirà en sala de cine per projectar-hi Llums de la ciutat, de Chaplin, amb banda sonora interpretada en directe per l’ONCA i direcció del coreà Chanmin Chung.
A diferència de Claret i de Gumí, que compaginaven la direcció amb la interpretació, el primer, i amb la composició, el segon, Rechi prové de la direcció escènica. Això vol dir que la direcció musical l’assumiran, com ja s’ha anat veient, directors convidats. Alguns d’ells, coneguts de l’ONCA i dels aficionats, com Josep Caballé Domènech, que va desfilar pel ClàssicAnd amb El amor brujo i que obrirà la temporada amb el Rèquiem de Fauré, la soprano Núria Rial i el cor Madrigal de Barcelona (Cap a la llum, 19 de setembre). Li seguirà Johanna Sierralta, amb Debussy i Mahler (El dret a la bellesa, 24 d’octubre), Antonio Planelles, amb Mikis Theodorakis, Robert Schumann i Ralph Vaughan Williams (Cartografia de l’ànima, 27 de febrer) i Oliver Díaz, amb El concierto de Aranjuez i el guitarrista ordinenc Rafael Serrallet (El patrimoni que compartim, 13 de març).
Hi haurà també concert d’Any Nou, amb Albert Gumí, que torna així a casa, preus ajustadíssims (15 euros el concert, 60 l’abonament) i arribem per fi a la Jonca: aquest curs hi haurà concert de Santa Cecília (21 de novembre). El que ve, ja veurem: Rechi vol accelerar el salt dels joves més talentosos a l’ONCA i rumiar el futur de la formació. El pressupost és el que és –350.000 euros, un pessic més que l’any passat– i la prioritat, diu, és la temporada. Aquesta ha de ser la base sobre la qual creixi tota la resta. I la resta inclou també la projecció exterior, que queda de moment en suspens. Se’n diu tenir un pla. Tenir les coses clares. Realisme.
