Diu la directora de la Biblioteca Nacional, Júlia Fernández, que és un dels llibres més curiosos del que queda de la bibliooteca de la casa d’Areny-Plandolit. I això és molt dir perquè estem parlant d’un autèntic oceà llibresc, una biblioteca històrica com no n’hi ha altra al nostre racó de món, amb els seus 121 pergamins, 139 partitures, 1.700 targetes de visita i recordatoris, 5.486 llibres pròpiamens dits, 12.727 exemplars de diaris i revistes, i més de 26.000 documents administratius -capítols matrimonials, contractes, testaments... Tot plegat, datat entre el 1334 i el 1884. I això que es tracta només d’una ombra del que la biblioteca va ser una vegada.

Doncs resulta que a l’apartat dels rars i curiosos de cal Plandolit, i com dèiem al començament, Fernández hi col•loca en lloc ben destacat la coseta aquesta tan delicada que tenen aquí al costat. Es titula, ja ho veuen, Japanese Pictures of Japanese Life, i ella mateixa li acaba de dedicar un suculent article -el poden consultar en línia al portal de la Nacional- que aporta una mica de llum sobre volum tan pintoresc. Diguem d’entrada que es tracta d’un llibre publicat el 1904 a Tòquio per l’editor Takejiro Hasegawa, especialitzat en el que avui en diríem llibre de regal, il•lustrat amb una desena d’estampes amb escenes quotidianes del Japò de l’època, i destinat als turistes occidentals que es veu que a principis del segle XX ja pul·lulaven per l’altra punta del món.

De seguida hi tornarem, però avancem que Fernández no ha pogut resoldre la gran incògnita: ¿què hi fa, aquest llibre, a Ordino, al costat d’un tractat de dret canònic com Opera Fellini (1522), o d’un patracol de medecina com Observationum et curationum medicinalium (1753)? ¿Com hi va arribar? ¿I quan? Val que mossèn Joaquim, cinquè fill de Don Guillem i traspassat el 1906, va ser un bibliòfil omnívor, però, ¿tant com per adquirir un llibre que escapava de forma insòlita d’uns interessos clarament decantats per la religió, la història i la genealogia? Quadra més amb personalitat més aviat extravagant del seu germà Pau-Xavier: ja saben, metge, mag, naturalista... i protagonista d’El museu de l’elefant. I encara més amb la de Xavier, fill d’aquest últim, odontòleg i també il·lusionista, i capaç d’escriure un patracol com Las maravillas de la magia moderna -que es conserva per cert a Ordino.

L’autora es decanta, però, per la solució salomònica i el considera obsequi d’un dels hostes que sovint feien parada i fonda a la casa pairal. Pel que fa a Japanese Pictures, diu Fernández que se’n va fer una tirada curta -no més de mig miler d’exemplars- i que les estampes són de l’il·lustrador Arai Yoshimune (1873-1945), sembla que un dels mestres de l’Ukiyo-e, el gèenre costumista que es va imposar al segle XIX japonès -el CAEE escaldenc li va dedicar fa dues temporades una estupenda mostra.

La gràcia del llibre és l’enquadernació, diu Fernández que a la manera tradicional: és a dir, imprimint els fulls per una sola cara i relligant-los amb cinta de seda: una desena de vinyetes a doble pàgina amb escenes també ben pintoresques, des d’una exhibició dels bombers de Tòkio, acobràcies incloses, al Palau Imperial, fins a un combat de sumo, una processó funerària, la cerimònia del sake amb què es consuma el matrimoni o una de venedors ambulants amb bufador de bombolles. I tot, amb la concisió, el minimalisme, el gust pel detall i la línia clara d’un Opisso oriental.