L’ossa d’Ordino s’havia mogut sempre entre la tradició, la llegenda i la mistificació, i què volen que els digui, aquesta era una de les seves gràcies perquè quan res no està escrit tot és possible. És el que passava amb el cap de la bèstia que fins fa tres anys sortia puntualment a cada representació, que ningú, ni els més grans del poble, en sabia quan ni molt menys va caçar el seu desgraciat propietari. Fins que ha arribat Albert Roig i, com ja va fer anys enrere amb les falles, ha posat ordre i concert en una de les nostres tradicions més ignotes. El resultat és L’ossa d’Ordino, volum exhaustiu i profusament il·lustrat que es presenta dijous i que posa negre sobre blanc tot el que se sap sobre la farsa, que és molt més del que semblava. Un volum que omple un buit historiogràfic flagrant i que deixa l’ossa d’Ordino en igualtat de condicions que les d’Encamp, Arles, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans, col·legues totes a la candidatura a patrimoni immaterial que va ser reconeguda per la Unesco el 2022 sota el nom de Festes de l’os dels Pirineus.
L’agafin per on l’agafin n’hi ha per sucar-hi pa, perquè L’Ossa d’Ordino és una mina de notícies i episodis pintorescos. Però la principal novetat és sens dubte la primera referència documental: fins ara crèiem que era la de Fra Tomàs Junoy, el grafòman vicari d’Anyós, que el 1838 la va descriure així a Relació sobre la Vall d’Andorra: “Al mig de la plassa se posen dos com a dallayres, un altre vestit com una criada com si portàs menjar als dallayres, altre vestit de senyor, al costat de altre com una senyora, al ultim ix un vestit de pells representant un os disforme que altera a tot ab lo ademan de assaltarlos”. Doncs resulta que tres anys abans, l’historiador provençal Dominique Henry se li havia avançat, diu Roig, amb un article sobre els carnavals dels Pirineus publicat a la revista Musée du Midi: “Dans la petite république d’Andorra, la Mascarade de l’ours forme un épisode complet. Chaque anné, le dernier jour de Carnaval, deux individus se metent en facheurs; un troisième, masqué en femme, la quenouille au côté, leur perepare la soupe; viennent ensuit un quatrième individu, en ours, et un cinquièieme, en chasseur. L’ours jette des pierres aux facheurs qui vont réveiler le chasseur endormi, afin qu’ils les défende; le chasseur met l’ours en fuite”.
Disculpin l’extensió però, caram, és la primera aparició de la nostra Ossa a la documentació històrica i sembla que valia la pena entretenir-s’hi una mica. Per resumir, la cosa acaba quan apareix un altre paisà amb un inoportú rusc a les mans l’ossa s’emociona, li arrabassa el rusc i és aleshores quan el chasseur la pela: primer metafòricament i d’un tret; després literalment, perquè l’escorxen i se’n queden la pell com a trofeu. Roig veu tant en aquest succint com el de Fra Junoy clares analogies amb l’Ossa actual: “Per damunt de la posada en escena més o menys teatral i la inclusió de més actors en consonància amb l’època actual, tot segueix el mateix patró i amb els personatges principals invariables. Al final del camí, el que realment trobem, sigui al segle XIX o al XX, és una sàtira sobre les relacions de poder a l’Andorra rural”. A càrrec, ja saben, dels dallaires i del cavaller, senyorets paquetaires, minyona i naturalment, l’ossa.
La llàstima és que ni el bon frare d’Anyós ni el gavatx Henry es molesten a detallar ni la parròquia ni el poble on tenia lloc al primer terç del XIX la farsa, i precisament per això Roig n’infereix que “es tractava d’una tradició de diferents pobles del Principat i que es feia de forma bastant generalitzada”.
La màscara gore
I tornem al començament, a la màscara, l’orgull de L’última ossa d’Ordino, que en el format actual es representa des del 2017. Recordin que ha sigut una celebració pelet guadianesca –n’hi ha constància fotogràfica entre el 1902 i el 1910, entre el 1930 i el 1945, el 1968, i entre el 1985 i el 1992– i que la màscara actual és una rèplica que es va estrenar el 2022, l’any de la Unesco. L’original, atenció, era una autèntica pelleringa que alguna vegada va pertànyer a una pobra ossa de veritat. Roig apunta maneres gore: “Precisem-ho una mica més: es tracta de la pell pertanyent a la zona del crani i del rostre de l’Ossa i que, com que no havia tingut cap tipus de tractament taxidèrmic, s’havia anat assecant, cosa que li havia acabat donant una aparença deforme”. El que dèiem: pobra bèstia.
La memòria oral sosté que estem davant d’una rampoina centenària, però no n’hi ha referència als relats ni de Henry ni de Fra Junoy, i tampoc sembla que hi surti cap màscara a les fotografies més antigues que s’han conservat, que són de les de Guillem de Plandolit i Guillem de Riba, de principis del XX. El primer cameo amb la màscara el devem a una fotografia de Claverol del 26 de desembre del 1948, i això confirma també la data excèntrica –per Sant Esteve– què històricament s’ha representant l’Ossa d’Ordino, a diferència de les d’Encamp i les franceses, que surten per Carnaval.
En realitat, avui ja no és per Sant Esteve sinó el primer diumenge de desembre, així que en un parell de mesos la tornarem a tenir al Prat del Call i, com sempre des del 2021, a càrrec de Cultura Popular d’Ordino, l’entitat que garanteix la continuïtat d’una tradició centenària. Amb el llibre de Roig és molt més fàcil entendre-la i, per tant, estimar-la.
