Sabíem que els ossos tenen el bon costum d’hivernar, que és probablement el millor que es pot fer entre els mesos de desembre i abril si esquiar no et diu res i si les coses que passen allà fora –ara toca marxar de Twitter perquè ho ha decretat La Vanguardia, com si les altres xarxes fossin immaculades– et semblen cada vegada més incomprensibles.

Doncs be: l’Ossa d’Ordino no només no hiverna –o hiverna just després de la reglamentària funció, aquest any el 8 de desembre– sinó que a més muda la pell, com si fos no sé, un rèptil o un cranc i no un honorable plantígrad. Ho vam comprovar dos cursos enrere, quan va estrenar màscara –obra d’Arnau Codina, artesà de Vilanova i la Geltrú especialitazat en vestuari festiu; l’anterior, suposadament centenària, la custodia la casa pairal on s’ha conservat tota la vida– i ho tornarem a veure aquesta edició, que estrena pelleringa. Una pell hiperrealista, molt pro, creada pel dissenyador i escenògraf català Pau Fernández, que aquet matí hem contemplat en estricta primícia.

Els honors els farà Laia Montoliu, l’actriu que aquest any interpretarà l’Ossa, ja saben que el paper canvia cada any d’intèrpret. A diferència de la, diguem-ne, disfressa primitiva, dues peces de cuir agafades per unes betes per sobre de les espatelles, com si fos un ponxo, aquesta inclou un joc de quatre potes –mans i peus–, és d’un molt convincent color bru, com els nostres ossos, amb una mena de collar de pèl negre per quan la bèstia s’estarrufa, i la màscara hi encaixa com un guant per a major realisme. Diu Montoliu que es necessita l’ajuda de dues persones per vestir-la, que la cerimònia requereix vint minutets, i que resulta sorprenentment fàcil de portar: pesa deu quilos, que no està malament, però permet una notable llibertat de moviments i la buata del farcit transmet una sensació de volum especialment convincent. Un luxe, vaja, i un honor per a Montoliu, que altres anys havia fet de dallaire i que aquest li ha tocart el paper protagonista.

Culmina així la renovació del vestuari de l’Ossa, que va començar fa dos anys i amb què l’Associació de Cultura Popular d’Ordino, al capdavant de la festa des que es va ressuscitar, el 2017, vol “dignificar” la bestiola. Ho diu la secretària de l’entitat, Eva de la Pena, per aprofuitar l’embranzida que els va donar fa dos anys la Unesco, quan va afegir les festes de l’os del Pirineu a a llista del patrimoni immaterial de la humanitat. Ja saben, junt amb El ball de l’ossa d’Encamp i tres localitats del Vallespir francès –Arlés, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans– que també celebren anualment una festa amb el plantígrad com a protagonista principal. La de Sant Llorenç, per cert, tindrà lloc el 16 de febrer i cap allí que se n’hi aniran les osses andosines.

Recordin que l’Última ossa d’Ordino data en la versió actual del 2017, i que entre el 1985 i el 1992 s’havia representat per Sant Esteve –i no el primer diumenge de desembre, com en la nova etapa. L’any passat es va estrenar El naixement de l’osseta, per a la secció infantil. Totes dues, amb tretze personatges entre dallaires, paquetaires, sentyors, cavallers i minyones– que mobilitzen mig centenar de veïns, perquè als intèrprets cal afegir-hi els múscs, tècnics i pares.