“El meu padrí quan jo tenia sis anys em portava a veure les carrosses de l’Estudiantina i al Pati Palau es feia passejar l’Ossa, que consistia a llogar un noi de les bordes d’Arfa, a qui posaven una pell d’os vella i li fotien garrotades”. Amb fragments de records orals o escrits, com aquest de Pere Serra, i algunes fotografies, com les que il·lustren aquesta pàgina, preses a Vilanova de Banat, la Germandat de Sant Sebastià ha treballat durant els últims tres anys (amb l’aturada de la interrupció pandèmica) per recuperar el ball de l’Ossa a les festes de Carnestoltes. Igual que ho van fer amb l’Estudiantina (l’única que queda a Catalunya) o les caramelles. Aquest, el de recuperar patrimoni i tradicions, és un dels seus objectius principals, recorda Toni Alet, que coordina la comissió organitzadora de l’Ossa. Tres anys porten treballant-hi, insisteixen, perquè tot i contents amb la declaració de la Unesco en la candidatura liderada per Andorra, senten la petitíssima recança que sembli que ara pugen al carro. “De fet, ja teníem previst fer-ho el 2020, però amb les restriccions...”, puntualitza Antoni Gasset, germà major.
Finalment, sortirà el dissabte de Carnaval del 2023, després de l’Estudiantina: convergiran com ho feien en el passat. Es tracta d’anar recuperant aquelles festes de Carnestoltes amb tots els ets i uts. O quasi, tampoc no ens passem: el Carnaval de la Seu assolia en el passat uns nivells de disbauxa tan elevats que Pere Marqués Sala, un jove de 21 anys i probablement veí del carrer Canonges, va morir víctima d’un tret probablement la nit del 19 de febrer del 1821 “a consecuencia de las máscaras prohibidas”, documenta Climent Miró.
imatges a la retina
Entre els testimonis que encara guardaven a la retina la imatge de l’Ossa allà a principis del segle XX, el pare de Gasset, nascut el 1915 i que la devia veure pels volts del 1920, encara infant. Amb el protagonista transfigurat en animal, l’esquena ben coberta de palla per suportar les garrotades, els caçadors i resta de personatges que es repeteixen pel Pirineu. A la comarca n’hi havia a Castellbò, a Pallerols i a Vilanova de Banat l’Ossa va sortir fins a mitjans dels anys cinquanta. L’últim que es feia a tot l’Alt Urgell. “El 1956 ja no es va fer perquè qui feia el paper l’any anterior havia agafat una suada que va estar a punt de morir”. El record és de Pere Cerqueda. El 1961, una colla de joves van voler recuperar la tradició però va quedar descafeïnat i no se’n va fer cap nou intent.
Ara, fotografies i records han estat molt útils per a la Germandat. Amb l’Ossa, recoberta de pell i amb màscara antigàs a la cara lligada amb una cadena de ferro i rebent garrotades. També el personatge dolent, el provocador, el que dinamitza tota la paròdia i que, per Cerqueda, és inspiració segura d’aquell Don Cicuta que va popularitzar Chicho Ibáñez Serrador en la primera època de l’Un, dos tres. “N’estic convençudíssim, només heu de mirar com s’assemblen. I el pare de Chicho Ibáñez Serrador era català, així que em pregunto si tot és només una casualitat”, es pregunta Cerqueda.
Dos formats
De les diferents Osses (o Ossos, ara ens expliquem) que se celebraven al Pirineu, Alet diferencia dos formats diferents. “Què representa l’os? És l’animal més poderós a Occident, aquí on no tenim lleons. En les tradicions paganes representa la força, el coratge, la fertilitat, la intel·ligència”, exposa. Amb aquella qualitat quasi humana que li aporta el fet de posar-se dempeus. “L’Ésglésia no ho volia permetre i va iniciar una croada quasi en contra de l’os”, prossegueix Alet, “en què animal tan viril va acabar quedant ridiculitzat, rebaixat a personatge bufo: encadenat, dominat, rebent cops, fent-lo ballar. Aquesta és la forma com la tradició es vivia al Pirineu [Andorra és una altra història, puntualitza], diferent a la que es va mantenir a Galícia, el País Basc i Navarra, el Conflent i el Vallespir, on continua sent un personatge hipersexualitzat. I que marca els cicles de l’agricultura i la naturalesa: hiberna quan no es pot treballar al camp i reapareix a la primavera”, recorda Alet.
A la Seu l’Ossa –una particularitat, reflexionen, perquè arreu és l’os– sortia per la Candelera, però a poc a poc va anar migrant cap a Carnaval, aquelles festes potents d’antuvi que la Germandat s’ha marcat com a objectiu anar recuperant. Una espineta clavada.
