Quim Valera i Robert Lizarte proposen una hipòtesi alternativa per al lloc de descans etern del prelat. Segons ells, el cos continua a la capella de la Immaculada de la Seu i no a la cripta de Santa Maria: els detalls, a les actes del congrés sobre Guinda que es publicaran al febrer als ‘Papers de Recerca Històrica’.
Disculparan, però avui toca parlar de morts. D’un mort, de fet. I més que il·lustre, excel·lentíssim i reverendíssim: Simeon de Guinda y Apeztegui (Esopartza, Navarra, 1660-Sant Julià, 1737). Sí, home, el pare de la nostra independència i de la nostra sobirania actuals, que des de la posició de bisbe d’Urgell, que va exercir entre el 1714 fins al seu traspàs, va aconseguir que Felip V, el primer Borbó espanyol, no ens apliqués per simpatia el Decret de Nova Planta que va liquidar les institucions catalanes. Perquè aquest hauria d’haver sigut el nostre destí, després que els nostres rebesavis haguessin apostat imprudentment durant la Guerra de Successió espanyola per l’arxiduc d’Àustria. Com també van fer els catalans, amb resultats funestos. Nosaltres vam escapar a un destí que ens hauria convertit en una subcomarca de l’Alt Urgell o, a tot estirar, en una comarca com el Pallars. Que no té res de dolent, però que –convindran– no és ben bé el mateix que ser un Estat sobirà amb veu i vot a les Nacions Unides.
Però tot això ja ho sabíem des que el col·lectiu Simeón de Guinda va emprendre fa tres cursos la reivindicació de la figura història del bon bisbe. Una iniciativa que va culminar el maig del 2022 amb el congrés que va tenir lloc a Sant Julià i que posarà el colofó (de moment) amb la reglamentària publicació de les actes, un dels caramelets del pròxim número dels Papers de Recerca Històrica, el mes que ve. Sabíem també, perquè ens ho van revelar aleshores Quim Valera i Robert Lizarte, aquí amb el barret d’investigadors històrics, que el prelat va morir a la rectoria laurediana, en plena visita pastoral i segons consta en la lacònica entrada que li dedica el llibre d’òbits de la parroquial: “Als vintiset de Agost mil set sens trenta ser als set ores y mitja del matí, morí lo Ilm. Sr Fn Simeon de Guinda y Apeztegui Bisbe de Urgell. Rebe los sagraments se li digue una micssa soemne de requiem en la iglesia parroquial de Snt Julia. Morí en casa de la Vicaria perpetua en Sant Julia de Loria Valls de Andorra”.
Només això ja era una primícia, perquè una certa tradició, sostinguda per autoritats com Jordi Pasques, ubicava el traspàs a cal Nagol, i sobretot perquè el convertia en el primer copríncep, episcopal o no a traspassar en terra andorrana. I l’últim fins al moment. El cas és que fins que van arribar Lizarte i Valera –o al revés– a ningú no se li havia ocorregut buscar el nom del bisbe al llibre d’òbits. I que a partir d’aquí la següent pregunta era òbvia: on descansaven les restes mortals del prelat? Se sabia que va ser inhumat a la cripta de la capella de la Immaculada del convent de les monges que ell mateix havia instituït el 1722. I que en el moment de l’exclaustració del convent i dessacralització del temple, el 1999, les seves restes van ser traslladades a la cripta de la capital, on se suposa que avui es troben.
Simeon continua a la Immaculada
Doncs no. O com a mínim, aquesta és la suculenta hipòtesi que defensen els nostres dos historiadors. Sostenen Valera i Lizarte –o al revés– que el bon bisbe Simeó continua inhumat a la Immaculada, avui sala de concerts. Exactament, “a la dreta de l’altar major de qui se’l mira”, com deixa expressament indicat Antoni Puig al Politar i com confirma una tradició oral transmesa de generació en generació per les monges de Lestonnac i que dues d’elles, Trinitat Serraïma i Maria Antònia Travé, els van fer arribar a ells.
Però això només ens diu el lloc on es trobaven les despulles del bisbe fins al 1999, no que encara hi siguin. Per aventurar aquesta hipòtesi apel·len a l’autoritat de Benigne Marqués, l’arxiver del capítol d’Urgell, perquè en l’opinió de l’arxiver del capítol d’Urgell, el cos que va ser exhumat el 1999 de la cripta de la Immaculada duia, sí, atributs episcopals, amb una pista molt eloqüent: les inicials S i G. Amb això en van fer prou aleshores per concloure que corresponien a Simeón de Guinda. Però Marqués sosté que no era així. Que la S i la G del cos desenterrat el 1999 pertanyen a un altre prelat: Simó de Guardiola, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra entre el 1827 i el 1851, i que també va demanar de ser enterrat a l’església de la Immaculada.
Així ho creuen també Valera i Lizarte –o al revés– i així ho defensen, amb tots els detalls, a la ponència que obre el recull d’actes del Congrés, entre les quals hi ha també les de Joan-Lluís Ayala (El dret de presentació i la Companyia de Jesús), Beninge Marqués (Simeón de Guinda y Apeztegui, bisbe reformador i de bon govern); Joan Massa (De nosaltres a Simeón de Guinda passant per Fiter i Rossell); Jordi Pasques (El bressol navarrès de Simeón de Guinda), Domènec Bascompte (La Guerra de Successió a Catalunya i les afectacions a les Valls d’Andorra), David Mas (Simeóns de Guinda i la sentència de Manutenció), Jordi Buyreu (Simeón de Guinda i els privilegis andorrans), Francesc Miralpeix (Pintura, narració i iconografia de la Salvació: l’ideari de Simeón de Guinda a Sant Climent de Talltorta) i Teresa Rodrigo (La repressió del tabac des del Comú de Sant Julià de Lòria al segle XVIII).
