A les teles del meu amic Arnau sempre hi plou, com a Blade Runner. O encara millor, hi acaba de ploure. Diu que a ell li interessa aquest moment fugaç de l’aigua regalimant per la roba dels transeünts, convertits durant aquell instant màgic en figures misterioses i evocadores, i dotades d’una aura que desapareix quan la llum del sol ens en revela la vulgar quotidianitat. L’aigua i la penombra tenen un curiós efecte: d’una banda ens oculten; de l’altra, treuen el millor de nosaltres, encara que sigui només un miratge, pura tramoia. Però per uns moments semblem allò que podríem haver arribat a ser. “És que quiero sacar de ti tu mejor tú”, deia Salinas. Arnau Sánchez ho fa pel simple procediment de passar-nos per la dutxa del seu pinzell.

També li interessa, diu, el regalim de l’aigua per les estructures urbanes, per les superfícies, per les façanes i pel paviment, el joc de reflexos aparentment aleatoris que hi genera. I això és essencialment el que plasma en la vintena d’obres de Entrellums, la individual que fins al 31 de gener penja a la Institucional. Ja saben, l’acollidora sala d’exposicions de La Xarranca al Parc Central.

No hi busquin discursos pretensiosos ni malabarismes conceptuals. Ell pinta: ni elucubra ni ven motos. El que pretén és captar el moment, aquells núvols del fons, les fulles que volen al ritme del vent, l’aigua del Valira que no acaba de passar mai i l’instant irrepetible en què la noia s’ha plantat davant de la parada del passeig del riu. Ja no és el Valira, ni tan sols és Andorra la Vella, sinó que és el Sena i és París, la parada és la d’un buquinista barojià, i la noia, una estudiant sortida d’una pel·lícula de Rohmer.

L’Arnau ens treu, sense proposar-s’ho, el nostre millor perfil, i els carrers de la capital, també els d’Escaldes, es converteixen per art de màgia (i de la pluja) en els d’una ciutat noble, culta, rica, lliure,  desvetllada i feliç on te n’aniries a viure sense dubtar-ho ni un segon. “L’únic que pretenc és transmetre a l’espectador la serenitat que jo experimento en pintar, que surti de la sala amb bones sensacions”. Per fi un artista que no pretén salvar la humanitat.

Oli i figuració, sí. Però sense l’obsessió pel detall dels hiperrealistes. No cal un manual  d’instruccions per entendre el que ens intenta explicar. En petit format pinta del natural, i aquí és quan més s’allibera de la cotilla figurativa i s’atreveix a tastar el que un dia, potser, es convertirà en abstracció. Però al final, què és l’abstracció? Agafin una tela d’Antonio López, acostin-s’hi a uns mil·límetres i s’hi trobaran l’abstracció pura. Al final, es tracta d’una simple qüestió de distància. En format XXL, pinta a partir de fotografies de llocs que prèviament ha seleccionat –el rec del Solà, la carretera de l’Obac, l’avinguda Carlemany, la plaça Benlloch, el pont del Parc Central– i que dispara en el moment propici: quan plou, quan neva, quan fa vent.

L’Arnau -els he dit que és amic meu?- encara pinta perquè sí, sense necessitat de justificar-se ni de demostrar a cada obra que ha vingut a revolucionar la història de l’art. Veurem cap a on condueix tot això. Allà, al fons, hi ha l’ombra d’Escher i també la de Beksinski, diu. Surrealisme de la vella escola. I un interès recent pel gravat en què ha trobat, diu, un repte i també una motivació.

Què volen que els digui: que hi hagi un xaval de vint-i-pocs que pinti olis en lloc de perpetrar instal·lacions, performances i happenings, no diguem ja videoarts, és senyal inequívoc que no tot està perdut.