Diu que en certa ocasió un client del país, un d'aquests que si estiguéssim a l'època de la Nova Reforma d'Oliver Vergés anomenaríem cap gros, li va demanar el preu de cert llibre de vell, posem que de La cuynera catala (o sia, reglas utils, facils y economicas per cuynar escullidas dels Autors que millor han escrit sobre aquesta matèria, una relíquia del 1850), o potser era un exemplar de Historia secreta del cinturón de castidad, ja no se'n recorda.

–200 euros, li va dir. Era el preu que marcava.

–Home, Charly, no m'ho arreglaries, a mi?

–Mira, per a tu el que faré és això.

I va agafar el meu amic Charly el llibre, el va obrir per la meitat i el va trencar pel llom. De dalt a baix.

–Per 200 euros te l'hauries endut. Ara, ni per tot l'or del món.

Veuen per què em quedo meravellat cada vegada que el vaig a veure, oi? Sempre en té una d'aquestes per explicar. I les que no es poden explicar! En fi, que si en parlo avui és perquè ja saben que el Charly no es pot estar quiet. Resulta que divendres obre al piano bar del Roc Blanc una mena de franquícia de la Paperassa. Hi ha portat una mica de tots els tresors que acumula al local de Bonavista: monedes, segells, vitoles, targetes, fòssils, amulets, discos, cartells, clauers, pins, sobres, postals, diaris, cartells i llibres. Quasi tot de l'any de la picor. Una meravella. Obrirà al matí (d'11 a 14 hores) i a la tarda (de 17 a 21 hores), i endavant repetirà cada divendres de juny. I com que s'hi ha portat també el teclat, li poden demanar que emuli la seva època d'estrella de Ràdio Barcelona –Soler Serrano el va batejar com La Voz Sin Nombre–. No es fa pregar gaire.

Si tenen sort i li cauen en gràcia potser els passa com a mi, que em va treure d'una caixa d'allà al fons, a mà esquerra, on ni vostè ni jo no hauríem mirat mai la fotografia d'aquí al costat, amb un grup de prohoms endiumenjats –diu el meu amic Robert que forasters– que posen satisfets davant de casa Arnau, casa Cintet i casa Manel: som a Encamp, el 1950. O una postal de la sèrie Véritable Héliophoto Typique. En té uns quants centenars d'exemplars i a mi em va tocar la del Panxut fent de pastor al Pessebre Vivent.

Divendres, recordin.