Robert Basart posa ordre en la jornada andorrana del 1947, quan l’autor del ‘Diccionari’ va venir a testar.

Sabíem que Pompeu Fabra va venir els dies 26, 27 i 28 de novembre del 1947. Sabíem que es va hostatjar a Villa Carmen, el xalet on vivia el doctor Sastre, amic seu d’abans de la guerra, i que anys enrere vam ubicar –cortesia de la SAC i ull clínic d’Àngels Mac– al número 85 de l’actual avinguda Príncep Benlloch de la capital. Sabíem que l’endemà al matí es va desplaçar fins a la notaria de Rossend Jordana a Sant Julià, que va tenir temps de fer una escapadeta a peu fins a l’esglèsia de Santa Coloma –“que al Mestre li plagué molt”, deia el doctor– i que el 28 a primera hora va agafar el cotxe-correu cap a l’Ospitalet.

Ho sabíem pel testimoni del mateix doctor, oportuníssimament recollit el 1968 per Jordi Mir, un altre home tocat per la dèria fabriana que, llàstima, ahir no era a Escaldes. Però, com va distribuir les escasses cinquanta hores que va passar per aquí baix? A quines hores va fer què? Doncs aquest és el bizantí però fascinant exercici que el col·leccionista i bibliòfil Robert Basart va assajar ahir en la segona de les quatre conferències amb què el ministeri de Cultura va clausurar els actes andorrans de l’Any Fabra, que commemora el 150è aniversari del naixement de l’autor de les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica (1918) i el Diccionari (1931). I especula Basart –que basa la seva hipòtesi en el sentit comú, perquè no s’ha conservat cap referència de Fabra sobre la jornada andorrana del 1947– que l’home, amb els seus 79 anys a les espatlles, es va plantar el 26 de novembre a Villa Carmen a l’hora de dinar. Pretenia que li recomanessin un hotel, però els Sastre van insistir a quedar-se’l a casa com a convidat.

I s’hi va quedar: “No es veien des del primer exili, a Montpeller, així que és lògic pensar que després de dinar devien passar tota la tarda repassant amics i coneguts, i explicant-se les peripècies d’aquell penós exili”. Així que la tarda del 26 la van passar a casa. L’endemà a les 10 els trobem a cal notari. I Basart intueix que va ser durant el camí cap a Sant Julià –feia molt bon dia, recordava Sastre– que devia descobrir l’església de Santa Coloma: “S’hi devia interessar i havent dinat, i com que sempre li havia agradat caminar, se n’hi van anar”. Una aventura considerable –i tres quarts d’hora de camí, ben bons– per a un home de 79 anys a qui li quedava amb prou feines un any de vida. En això se’ls devia anar la tarda del 27. L’endemà nevava. Van esmorzar a Villa Carmen i el doctor es va avançar per demanar als conductors si s’atrevirien a sortir. Va ser que sí, és clar, perquè si no el bon Fabra s’hagués hagut de quedar tot l’hivern: el seu va ser l’últim cotxe que va travessar Envalira el 1947!

Basart, en fi, posa també cullerada en l’esborrany del testament que –sembla– Fabra devia portar escrit de casa, a la rue des Marchands de Prada. Un paper que només Mir ha pogut consultar i que aparentment preveia unes disposicions més favorables a Teresa, la filla mitjana, ja aleshores malalta i que traspassaria el febrer següent. Disposicions que al testament definitiu –el que aquests mesos hem pogut veure a l’edifici administratiu– van ser reformulades, probablement a instàncies del notari, per unes altres de més convencionals en què institueix les tres filles “hereves universals i per parts iguals”. Vet aquí l’últim misteri fabrià, diu Basart, que potser un dia Mir ajuda a escatir.