El nostre últim os el va abatre oficialment una colla de caçadors de la Massana. Va ser el 21 d’agost del 1942, ho explica amb pèls i senyals Eugeni Casanova en aquell llibre exhaustiu i formidable que és L’os del Pirineu: crònica d’un extermini –de seguida hi tornem– i Valentí Claverol en va fer una fotografia icònica i pelet torbadora, amb els quatre homes sostenint orgullosos el trofeu. Que aquella bèstia va ser l’última caçada entre nosaltres és el que crèiem fins ara, és clar. Perquè resulta que Casi Arajol, qui si no, fullejava l’altre dia els seus fons oceànics i es va topar amb la notícia sensacional que l’últim plantígrad amb DO Andorra va ser abatut a principis de març del 1953. Així consta a L’ours en Midi-Pyrénées, publicat el 1985 per la Societat de Protecció de la Natura d’aquesta regió occitana. Amb prova gràfica: l’animal, exposat a la carnisseria de M. Delzescauts a Tolosa: hi apareix el bon home “a côté d’un ours tué en Andorre et vendue à sa boucherie a Toulouse en 1953”. Costa una mica de veure, però M. Delzescauts està col·locant bé la pissarreta amb la indicació “Ours d’Andorre”. 

Anys després, l’home ho recordava amb prou detall i explicava que va tenir la mala fortuna de coincidir amb la mort de Stalin, que el va eclipsar i es va endur les portades de tots els diaris. Si no, assegura, haurien sigut per a l’ours andorran. Per això sabem que va ser a principis de març –Stalin va morir el 5 d’aquell més, la notícia va trigar unes hores a transcendir– i segons el carnisser, “il faisait 300 kg vide, donc c’est un ours qui devait faire dans les 400 kg. On l’a depouillé et vendu au magasin. Toutes les écoles sont venus pour voir l’ours, il y a eu pas mal d’autres personnes, les services sanitaires, tout le monde s’est préocupé de savoir comment cet ours avait pu finir à Toulouse”. 

Hauria sigut interessantíssim, sí, però la llàstima és que no ens ho acaba d’explicar. En canvi, sí que s’entreté a donar la recepta per cruspir-se’l, es veu que tampoc hi estaven gaire acostumats: “Il parait que le meilleur ce sont les pattes. Bon, alors il y a un commis qui en a coupé un morceau, qui l’a fait cuire, il l’a trouvé bon, moi j’en ai pas goûté. Les pattes, il les avait fait en ragoût. Ce qui fait impression quand on depuille un ours comme ça, il était pendu ici, voyez, ça ressemble un être humain.. les palmes des pieds... c’est exactement comme si on avait pendu un être humain. Ça fait impression, et puis, après la viande, c’est comme la viande de gibier”.

Així que l’os té gust de cérvol i millor estofadet, ja ho saben. En qualsevol cas, i si hem de fer cas a M. Delzescauts i a L’ours en Midi-Pyrénées, l’últim plantígrad va caure el 1953 i no el 1942, era una bèstia enorme que feia 400 quilos i se’l van cruspir a Tolosa encara que no sapiguem ni qui ni on el van caçar. El que fins ara era oficialment l’últim el tenim molt millor documentat gràcies a Casanova. Tant, que sabem fins i tot que en realitat no era andorrà: la colla –Roger Do, de Bixessarri; Josep Montané, de la Massana; Salvador Montaña, de la capital, i Joan Parramon, de l’Aldosa– havia sortit a caçar l’isard a la vall Farrera. Era el 21 d’agost del 1942. Se la van topar –ell li’n diu ossa, com déu i els nostres padrins manen– mentre recollien enciam de bosc per sopar, la van perseguir i quan l’animal es va veure ensarronat es va girar i els va llançar pedres –diu Casanova que aquest sorprenent comportament està documentat– abans que li disparessin tots quatre a la vegada. Van passar la nit a Boet, amb la por al cos perquè l’ossa era efectivament una femella i temien que aparegués el mascle, i l’endemà van tornar amb el trofeu. La bèstia pesava uns 90 quilos –lluny dels 400 del seu congènere tolosà– i segons els padrins ja aleshores –som al 1942, recordin– feia decennis que no es veien ossos per Andorra. Van fer nit a la Massana, l’endemà van baixar a Escaldes, es van fer les fotos de record, en van extreure el greix –servia com a ungüent per al dolor: quan Casanova va parlar amb els descendents de casa Joan Rull, a principis dels 90, encara en conservaven un flascó!– i la pell la van dur a blanquejar. No diu en canvi com van cuinar-ne la carn, ni si efectivament tenia gust de cérvol.

Abans de la reintroducció dels ossos bruns, a principis del 2000, l’últim albirament es va reportar el 1993 cap a Arinsal. Una colla de caçadors de la Massana va oferir una recompensa per qualsevol informació que dugués a la captura de l’animal –només hi havien d’afegir “viu o mort”– però la cosa es va quedar en rumor. Ara ens comença a semblar quasi normal que pul·lulin de tant en tant pels nostres cims, però pensin que fins fa quatre dies era l’habitual: entre el 1520 i el 1854 se’n van caçar exactament 537, i els anys punta –posem que entre el 1771 i el 1790– se n’abatien quatre per temporada. Com per ser os a Andorra.