Rondinava l’altre dia el meu amic Climent perquè –segons ell, i sospito que té tota la raó– la tradició del pessebrisme s’està esllanguint a marxes forçades: que aixequi la mà el lector que quan arriba la Puríssima encara desembolica les figures que havia retirat amorosament per la Candelera i les col·loca en un lloc de preferència del menjador familiar. Algun en quedarà, segur que sí. Però és que no fa tant, posem que trenta, quaranta anys –doncs sí que fa tant, mare meva– el rar era trobar-te una casa sense pessebre, i no al revés. En fi, que pel motiu que sigui cada vegada se’n fan menys, i entre els que es fan, abunden els espuris, posem que el naixement de Playmobil, el de Lego o, encara pitjor, els vinguts directament de la Xina.

El cas és que mentre llegia el Climent –no sé si encara hi són a temps, però per si de cas, passin pel carrer dels Canonges de la Seu per contemplar el que hi ha parat l’Associació de Pessebristes de Sabadell i hauran aprofitat el dia– anava pensant qui d’entre els meus amics, coneguts i saludats podria tenir un pessebre com els d’abans. I vaig anar a parar al Casi, és clar. A dreta llei, el seu no és precisament com els d’abans. Al contrari, és particularíssim, com hauran comprovat aquí dalt. Va sortir de les mans de Sergi Mas. Del Sergi Mas ceramista, una altra de les seves innombrables facetes creatives. Ell mateix li posa data: devia ser als anys 70, que és quan més es va prodigar com a ceramista. Ell feia els motlles i coïa les figures al forn que tenien a Aixovall, i la seva esposa, Maria Canalis, les decorava. No era un fang qualsevol: ni industrial ni del país, perquè –diu– l’argila andorrana té massa ferro. Li ho va fer veure Isidre Planas, i atenció perquè ja saben vostès que una conversa amb Sergi Mas se sap com comença però mai, mai, ni on ni quan acaba, i et pot dur pels senders més sorprenents.

Isidre Planas, sí: l’últim terrissaire d’Andorra. I lauredià, naturalment. Ell encara va arribar a temps de fer-hi certa amistat. Tanta, que quan es va retirar li va confessar el seu secret: resulta que Isidre Planas es guanyava les garrofes fabricant totxos a la bòbila familiar. Però els paletes se li queixaven perquè eren tan durs que els costava deu i ajuda tallar-los. Massa ferro. I se li va encendre la llumeta: barrejar-la amb el fang de certa muntanya que hi ha al riu de Bellestar, molt més apta. I naturalment, Sergi Mas li va prendre la paraula. Aquesta argila mixta, transfronterera, va ser en endavant també el secret del Sergi Mas ceramista. I del pessebrista, és clar.

Però parlàvem del pessebre del Casi, que és un pessebre de butxaca, amb la Sagrada Família i els tres Reis Mags. N’hi va haver alguns més, sempre en aquest estil tan particular i tan allunyat de la tradició del pessebre realista a la italiana –a la napolitana, vaja, perquè la van importar els catalans de quan Nàpols pertanyia al Regne d’Aragó, diu el Sergi Mas enciclopedista– i el més complet de tots li va encarregar cert cardenal romà que un dia es va plantar a Aixovall per encarregar-li’n un. Van ser vint peces, vint, que va pagar religiosament –és clar, era cardenal– i que li va entregar a l’any següent. “Per a la seva col·lecció”, em va dir. “La llàstima és que en aquella època treballàvem tan a preu fet que no teníem ni temps de fer fotos a tot el que sortia del taller, i no en conservo ni una trista imatge”. Hi havia pastors, és clar, i filadores, la dona de la coca, contrabandistes... S’hi nota la influència d’Esteve Albert.

Però els pessebres van ser només una part de la seva breu però intensa activitat com a ceramista: “Vam fer un centenar de motlles, inclosa una col·lecció sencera de consellers, els 24 que hi havia a l’època i tots diferents. Però era una producció cent per cent artesanal. Les hores que hi enterràvem no es podien pagar, i quan una fornada sortia malament, cosa que no era tan rara, hi perdíem un munt de diners. En fi, que a poc a poc ho vam anar deixant”.

Si els ha picat una miqueta de res la curiositat i no tenen l’ocasió de veure el pessebre del Casi es poden acostar al porxo de la parroquial de Sant Pere màrtir, on hi ha un mural ceràmic amb la vida del patró, o a Canòlich, amb quatre grans plafons dedicats a la fugida d’Egipte, l’Anunciació de Santa Isabel, el Naixement i la troballa de la Mare de Déu. Ah, sí, i els passos del Via Crucis que mossèn Pepe ha tingut l’ull de conservar a Sant Julià.

En fi, que si formen part d’aquesta raça en extinció que encara para cada Nadal el Pessebre, acabin de fer-ho bé: no el retirin fins a la Candelera, per Jesucrist.