Gemma Pla, fotògrafa establerta a Estamariu, s’ha plantejat un repte a llarg termini: retratar la b(v)ellesa dels pirinencs. Va començar per alguns pobles cerdans i ara s’endinsa en l’Alt Urgell, començant per l’extens territori de Valls de Valira.

Fa pocs anys, a Gemma Pla, fotògrafa afincada a Estamariu, se li va ocórrer retratar els seus veïns de més edat. Tot i que aquest interès pels grans –i no els diem avis ni padrins perquè ningú no ens corregeixi– li venia de petita, de quan seia a la vora del iaio i, ella sí, no com la majoria, escoltava amb fruïció les batalletes i en demanava més i més: “L’avi havia viscut una vida intensa i em meravellaven les seves històries”, recorda. Aquesta capacitat d’escolta l’ha seguit conreant en l’edat adulta. “És que em flipa veure com els brillen els ulls quan comencen a explicar-te coses”. Aquesta lluentor no li va passar desapercebuda al seu ull de fotògrafa, així que de seguida el projecte va començar a madurar al seu cap. Dit i fet. 

Quan va ensenyar la primera col·lecció de retrats, els del seu poble, el boca-orella es va posar en marxa i la van contactar des d’altres municipis, començant per Lles de Cerdanya. També ho van veure els de Martinet i Montella i la van reclamar: aquest mateix estiu es van exhibir els resultats als pobles participants, en forma de fotografies de grans dimensions desplegades per les façanes. 

Ara és l’Ajuntament de Valls de Valira, per al qual Pla ja havia fet algun treball previ, qui li ha demanat que vagi fent. Li ha lliurat un llistat de persones que, des del punt de vista del consistori podrien ser interessants, i la fotògrafa ja ha començat a contactar-los per a unes trobades en què els retratats se sotmeten al procés de l’entrevista i retrat. En aquest municipi de poblacions diminutes i disperses, el resultat tindrà previsiblement un format diferent: en comptes d’exposició les fotografies quedaran recollides en un llibre. 

Però l’ambició de Pla va molt més enllà: en realitat el que es planteja és abastar tot el territori pirinenc, Andorra inclosa. “Ja sé que és un altre país, però també hi ha aquest sentiment fort d’arrelament a la terra que és el que, finalment, vull recollir, i m’agradaria que Andorra formés part d’aquest treball”. 
Formalment, Pla empra un singular format, amb només la meitat del rostre sobre un fons negre i unes ratlles que recullen algun detall del protagonista de cada retrat. “Penso que amb mitja cara t’ajuda a centrar-te molt més en la mirada”, considera. Després, les lones de grans dimensions s’han penjat “en aquells mateixos carrers que, en moltes ocasions, els han vist néixer i créixer”. Sovint, però no necessàriament: també recull les vivències de persones que en algun moment van ser nouvinguts, com ella mateixa, que fa vuit anys que es va establir a Estamariu. A poc a poc, confessa Pla, “història a història, et vas amarant de les vivències que concentren aquests carrers, els sentiments de pertinença, de vida...”   Com a models, immillorables, “són súmmament fotogènics, amb aquelles arrugues, la pell torrada, la brillantor dels ulls, em deixen impressionada”.

Els relats són tan densos quel’autora en tindria prou per fer un llibre de cadascun. Amb ella “han rigut, han plorat” i sovint han creat amb ella un lligam ja difícil de trencar. De vincles parla el projecte, també dels que ara es recuperen: a Pla li van tocar la fibra les dues senyores que es van retrobar, moltes dècades després, aprofitant la presentació de l’exposició a Martinet, i “era increïble veure com es van agafar de la mà i no es van deixar estar en tota l’estona, rient i posant-se al dia, se’m va posar la pell de gallina”.