Cadaquès, els més grans recorden com baixaven a peu fins a Llançà, per camins i corriols, per vendre el peix al mercat. Era una vida seca, dura. La mateixa que enfrontaven els ara padrins al Canillo dels seus dies joves. No venien peix, feien péixer el bestiar, o enfilaven els camins de l’emigració, cap al nord: ciutats com Besiers n’eren destins habituals. Canvien els detalls, però comparteixen l’aridesa d’aquella existència de postguerres i, sobretot, un territori: el pirinenc. Aquest és el fil conductor de La b(v)ellesa del Pirineu, el vast projecte en què es va embarcar la fotògrafa Gemma Pla (Tucutun), establerta a la localitat alturgellenca d’Estamariu, entestada a deixar testimoni d’una generació que a poc a poc s’esvaeix. “Ja sé que totes les generacions marxen, que la nostra marxarà, però aquesta gent forma part d’un grup molt especial. Hi ha un abans i un després molt brusc, els separa un abisme dels seus fills i nets”. D’aquí l’interès per reflexionar amb ells, en aquest cas, a través dels retrats que Pla va fent a les persones grans de tot el Pirineu. Si més no, aquesta és la intenció. De moment, ha passat, càmera en mà, per una trentena de pobles, i ha autobiografiat a la seva manera més de 230 persones. Les més recents, a Canillo.
Els resultats de la feina de Pla es van començar a exhibir en el marc de la programació de l’Escènic Arts Festival. Grans lones de més de dos metres d’alçada i dos d’amplitud despleguen la bellesa de veterans rostres canillencs pels carrers del poble. L’exposició sobreviurà finalment l’esdeveniment que la hi va portar i continuarà desplegada fins a finals de l’estiu. Li ho acaben de comunicar des del Comú. És la primera parada andorrana de La b(v)ellesa del Pirineu, però Pla confia que la resta de parròquies s’hi sumaran, igual que s’hi estan sumant pobles de les comarques pirinenques frontera avall: des dels confins a l’est de la serralada, dèiem, fins a poblacions dels Pallars i l’Alta Ribagorça. Ja ha passat per pobles cerdans i l’Alt Urgell és com el pal de paller des del qual s’aixeca tot l’edifici: ara mateix està immersa en les històries i retrats dels habitants de més edat de les Valls de Valira. Cadascú explica el Pirineu des del seu vessant: per aquests pobles, i no és sorpresa, li expliquen moltes anècdotes d’aquells temps del contraban, aquells temps en què en cada casa hi havia com a mínim un membre que es dedicava a passar algun fardell. Forma quasi part de l’AD. “Era pura supervivència”, m’expliquen sempre, “una manera d’ajudar-se a passar la setmana”.
A Canillo li van parlar també de dificultats per sortir-se’n. Però al mateix temps, de costums com el veïnatge, aquella forma d’estar a les verdes i a les madures amb el del costat. “Me’n parlen amb un xic de nostàlgia, perquè la vida que recorden era molt dura, sí, i no tenien tantes coses materials com ara: els regalaven unes sabates per Reis i eren per a tot l’any, estiu i hivern, no com els deu parells de vambes que tenen els infants d’ara”. Però tenien bons moments i els recorden amb calor, memòries com pujar amb la vacada a les bordes d’Envalira. Que els hi confiïn ja és mèrit de la paciència de Pla. “Una de les coses que comparteixen els pirinencs és aquesta reserva davant els estranys”, afirma. Fotògrafa i psicòloga? “Ja ho pots ben dir! De fet vaig estudiar Psicologia, tot i que mai no he exercit, però potser m’ajuda”, reconeix. Aconsegueix que alguns xerrin per les costures, tant que li donaria per a un llibre. En altres casos els ha d’anar estirant la llengua. “Però després, quan es veuen en aquells retrats tan grans, es meravellen, queden impactats”. Els protagonistes i els espectadors. És així com alguns que en principi s’havien mostrat reticents han acabat demanant de participar a posteriori. “Veig com va corrent la veu i em comencen a trucar de molts llocs”, es congratula la impulsora del projecte. És un treball vast, de llarg recorregut, que podria abastar qualsevol àmbit geogràfic.
De moment, es conforma de retratar la b(v)ellesa en aquestes muntanyes. Té feina per a dies.
