“Arreste lo Consell i s mane als cònsols de Sant Julià mànon ha Andreu Pau vaje ha parlar ab lo governador del castell de la Batida sobre una vexació an fet los seus soldats contra un fill de Marià Babot, de les Caldes”. Som al 21 d’octubre del 1666 i amb aquesta entrada del llibre d’actes del Consell General comença una llarga lletania de queixes contra el comportament dels soldats desplegats al castell de la Bastida, a l’altra banda de la frontera del Runer. Sense gaire èxit, si hem de jutjar per la recurrència de la queixa. Desconeixem –quina llàstima– en què va consistir la “vexació” que havia patit el fill de l’escaldenc Matià. El cas és que a més d’enviar el pobre Andreu Pal a mediar amb el governador del castell, ordena també Pere Torres i Pere Mora que es xivatin al bisbe: “Li fasen notícia del que an fet los soldats. Se’ls mane vajen, enpena de cot, en saber que lo senyor bisbe serà arribat a la Seu d’Urgell”.

No sabem com acaba la gestió. El que sí que sabem és que la força destacada a la Bastida serà una font contínua de molèsties, i que seran recurrents les visites a Palacio per denunciar-ne els abusos. El 24 de febrer del 1667 se li quexein que “lo governador del castell de la Bastida a fet posar los soldats al pas y fa pagar totes les cargues de mercaderia fransesa”. Es veu que han aixecat motu proprio una mena de burot i que es dediquen a extorquir els bons traginers que tenen la mala pensada de baixar cap a la Seu. Devien estar força desesperats perquè li supliquen al bisbe “nos servesque de valer-nos en què pàron y de donar-nos consell y valor en defensar-nos”.

El 19 d’agost del 1669 hi tornem a ser, però els soldats ara ja es dediquen a assaltar sense embuts els soferts viatgers: “Arreste lo Consell que la un dels dos síndichs fasen notori al senyor bisbe que los soldats del castell de la Bastida roben palesament al camí real”.  Aquesta vegada sembla que sí que les autoritats els escolten. El Consell no es creu obligat a intervenir durant el decenni següent, o com a mínim, no en deixa constància al llibre d’actes. Però el 21 de juliol del 1677 ja hi tornem a ser, amb un agreujant: ara els soldats ja no es limiten a cobrar il·legalment pel pas de mercaderies, sinó que practiquen incursions de rapinya al nostre costat de la frontera. El Consell ordenava aquell dia Toni Colat “vaje a parlar ab lo capità del castell de la Bastida y al governador de la plassa de la Seu de Urgell sobre del qual fan los soldats de robar y inquuetar la gent dins dels límits de Andorra, etiam dintre los poblats, y que si n s’esmènon que se’n donarà queixes al senyor virey. Que vaje demà mateix, si’s pot”.

Per resumir: que el castell de la Bastida va ser durant la segona meitat del segle XVII una font de neguits per als andosins de l’època. Com a mínim, entre el 1637 i el 1682, que són els anys que recull el Llibre II de les actes del Consell que des de la setmana passada es pot consultar, reglamentàriament transcrit per l’equip de paleògrafs que coordinen Jordi Guillamet i Ignasi Baiges, i que s’afegeix al Llibre I –amb les actes generades entre el 1529 i el 1637–, als dinou pergamins i al mig centenar de documents més fins al 1592 que ja es van penjar al desembre. Els seguiran els llibres III i IV –aquest últim, recordin, amb les actes entre el 1743 i el 1864, va ser recuperat de forma rocambolesca el març del 2024, després de 80 anys perdut– i així fins a completar la sèrie sencera fins a mitjans segle XX, quan les actes es comencen a redactar a màquina i es podran, per tant, digitalitzar directament i sense necessitat de transcripció.


Totom ab pesa llarga
Però tornem al segon terç del XVII, un moment especialment convuls i decisiu per a la història d’Europa i sobretot del Pirineu: amb la Guerra del Segador (1648) i el Tractat dels Pirineus (1659), que va reconfigurar de forma substancial la frontera entre França i Espanya. És en aquest moment quan Catalunya perd els comtats del Rosselló i la Cerdanya, i estava cantat que tants anys de conflictivitat havien de tenir el reflex en un punt tan sensible com Andorra. El llibre II recull aquest neguit amb les contínues crides a mobilitzar el sometent per apostar-los als ports i controlar el pas de tropes franceses i espanyoles. El 16 de juny del 1653 el Consell decreta una alerta general: “Que cada parròquia tingue sinc soldats aparellats sempre sirà de menetesr ab les munisions nesesàries, i totom porto pesa llarga i demés armes i que los cònsols se’n puguen pendre de allí ont n’i aurà”. Segueix la relació del capitals de la força: Joan Naudí (Canilllo); Joan Fijat, de Llrts (Ordino); Gabriel Moles, dit Aiern (la Massana); Micolau de Joan Matí (Encamp); Pere Tonisó, lo serraller  (Andorra) i Jaume Mijavuila (Sant Julià).

Aquest toc de corneta no serà en absolut excepcional. Es repetirà de forma recurrent, com el 9 d’agost del 1653 (“que’s fasse deu soldats per parròquia i ben armats si’s pot, totom ab pesa llarga i altres armes, es mane a Esteve Guisalt hi vaje a governar-los i totom fase i estigue a sos ordes, i que s’aplègon totom a les Caldes a migdia de bonora”) i es traduirà també en topades contínues amb els miquelets, lladres i bandolers. El juny del 1655 les coses han anat tan lluny que el Consell diu prou: “...per rahó de pasejar alguns òmens ab armes forasters i també alguyns que són de la Vall se acompanien ab ells, d’esta ora en avant ningun dels abitants de dita Vall vajen ni se acompànion ab altres hòmens forasters de armes, i que ningu los pugue acollir ni a ses cases ni en altra part de dita Vall, ni tampoc anar fora agraviar ningú, dins dita Vall no’ls puguen acollir ni donar favor de menjar ni beure si acàs portaven res que fos pillat”. Un any després, el 23 d’agost del 1656, la situació no sembla haver millorat: “Que ningú los acullo ni’ls dono a menjar ni consell, favor ni ajuda, ans bé, en veure’ls se’ls repicon la campana i a crits de viafós i aquíton se’ls ajen morts o presos” Aquesta vegada tenim els noms dels malfactors: “Son Bardot de Ricart i altre dit lo Moltenero son anats a pillar algunes egües a Serdània en compania de un altre de Serdània que’s diu diu Pere, que a estat est ivern passat ab Moles de Sant Julià”.

Davant d’això, la mica de mercat negre que ensenya la poteta el juny del 1644 –“Que ningun particular no gos comprar blat per tornar a vendre sinó tant solament per son propi ís, y també pa, que ningú no gos cmprar sinó per son propi ús”– sembla un joc de nens.