Un defecte de forma: no notificar l'inici del procediment a tres dels propietaris afectats per l'entorn de protecció de l'església de Sant Esteve i de Casa de la Vall. És a dir, haver-se limitat a el burocràtic i digital edicte i no haver enviat la reglamentària carta certificada –i el corresponent justificant de recepció. Aquest lapsus fatal li ha costat al monisteri la nul·litat del perímetre, decidida dimecres passat en sentència que resol el recurs incoat pels propietaris de ca la Concep i ca l'Alionó, a l'antic carrer de la Vall, i de l'antic hotel Torres, a Anna Maria Pla, tots tres al centre històric de la capital.

Segons la sentència, el decret del 29 de gener del 2025 pel qual el Govern establia l’entorn de protecció d’aquests dos monuments “no s’ajusta a dret i als fins que legitimen l’activitat administrativa”, així que l’anul·la i ordena “la retroacció al moment anterior al dictat del referit decret perquè de forma prèvia s’efectuïn totes les comunicacions personals pertinents als interessats”.

Tal com al·legaven els propietaris, el batlle del contenciós-administratiu resol que amb la comunicació a través de l'edicte no n’hi havia prou “perquè l’establiment de l’entorn de protecció comporta la imposició de prescripcions obligatòries i limitacions específiques amb incidència directa sobre les facultats d’us, edificació i transformació dels béns.”

La conclusió és d’una claredat meridiana: la notificació personal -la carta certificada- és una formalitat, sí, però en aquest cas la considera “indispensable perquè l’acte pogués assolir la seva finalita amb garanties”. Per tant, l’omissió d’aquesta notificació va comportar “una vulneració efectiva del dret d’audiència i defensa, determinent la invalidesa de l’entor de protección”.

El batlle apel·la a la jurisprudència –una sentència amb data del 19 de desembre del 2025 segons la qual “quan hi ha tercers identificables potencialment afectats, resulta preceptiva la comunicació presonal prèvia”, i el cop fort se l’endú per tant el ministeri, que veu anul·lat l’entorn d’un dels deu monuments que formen part de la candidatura a patrimoni de la humanitat pendent de resolució per la Unesco. I corre certa pressa perquè, recordin, el dossier es va presentar formalment el 31 de gener a la seu de la Unesco a París, i que precisament ahir va ser admès a tramit, quina casualitat, passarà l'examen definitiu al juliol, quan ens visitarà el comité avaluador. Els entorns de protecció son un dels criteris que amb tota seguretat es miraran amb lupa. Quedaven els de Sant Joan de Caselles i Sant Miquel d’Engolasters, en tràmit d’al·legacions, i el de Sant Martí de la Cortinada, pendent d’aprovació. Ara ja hi podem afegir el de Sant Esteve i Casa de la Vall, amb el dilema que se li planteja a Govern: recórrer al Superior i provar sort o començar de nou el procediment subsanant l’error formal on ara s’ha enganxat els dits.

El dilema del ministeri
La decisió es prendrà dimecres, però fonts del ministeri descartaven el recurs perquè en el millor dels casos només serviria per dilatar el cas. L'opció que sembla tenir més punts és per tant reinicar de nou el procediment per declarar l'entorn, amb la notificació personal degudament entregada. Calculen que en qinze dies es podria reobrir l'expedient, i com que el batlle no ha entrat a valorar el fons, la feina està feta i la tramitació només hauria de respectar els tràmits preceptius.

Des del ministeri atribueixen l'error formal a un mal entès amb el Comú de la capital, a qui es van dirigir per demanar les adreces dels propietaris. Els les van denegar al·legant que Protecció de dads els ho impedia però es van oferir a fer ells mateixos la gestió. Va ser aquí on, segons Cultura, es va girar tot, perquè en lloc de la carta certificada, els van deixar una carta ordinària a la bústia. El pitjor de tot és que després d'una nova consulta a Protecció de dades va resultar que en casos com aquest el Govern sí que està facultat a demanar adreces de particulars –i el Comú, obligat a facilitar-les.

Els altres arguments esgrimits pels demandants per reclamar la nul·litat eren que l’entorn ara derogat qualifica els edificis com a “pertorbardors”; que la propietat privada, expressament reconeguda a la Constitució, només pot ser regulada i limitada per una norma de rang legal que, òbviament, no té el decret amb què es va aprovat l’entorn; que  un cas com aquest eqiuval de fet a una expropiació i que hi hauria de mediar indemintzació; i que l’objectiu de salvaguardar les visuals dels dos monuments l’incompleixen de forma flagrant tant el nou Consell General com la seu del Constitucional, als quals l’entorn de protecció no al·ludeix ni una sola vegada.

Recordin per acabar que el que els propietaris  pretenien revocar era la clàusula de l’entorn de protecció que estableix una alçada de planta baixa i tres pisos per a les construccions vernaculars i que impedeix aixecar per sobre d’aquesta altura els prop de dos centenars d’edificis afectats pel decret. Cosa que no vol dir que els que superin aquesta altura hauran d’enderrocar els pisos superiors, sinó que els propietaris no els podrien enlairar en cas d’efectuar-hi obres majors.