La bellesa, arma de combat

“La lentitud es un arma de combate; recordar es combatir”. Deixin que reformulem aquesta estupenda sentència d’Antoni Puigverd: canviem lentitud per bellesa i recordar per fotografiar, i aquí tenen, alehop, una descripció aproximada de la vida i l’obra de Jaume Riba. Si en parlem aquí i avui és perquè la sala d’exposicions del Govern estrena temporada amb Caminant, una retrospectiva quasi monumental del fotògraf massanenc, amb un centenar i mig d’obres distribuïdes en quatre àmbits: Paisatges, Abstracció, Viatges i Temps d’hereus.

 

Hi tornarem, però acabem primer amb el que dèiem al començament: “La bellesa és una arma de combat: fotografiar és combatre”. Sí, perquè assegura Riba que ell sempre ha buscat la bellesa a través de l’objectiu, ja fos en un paisatge com en un retrat com en la fotografia macro que ha cultivat els últims temps: “Quan tu retrates un objecte bell, en el fons el que estàs fent és una reivindicació política, perquè a ningú se li ocorrerà atacar o destruir un objecte que li agrada. I això és exactament el que he intentat fer amb la fotografia: capturar la bellesa per protegir-la”.

 

El cert és que Riba ha quedat en l’imaginari de qui n’ha anat seguint de lluny la trajectòria com un fotògraf eminentment paisatgista, gràcies a les seves col·laboracions a revistes de viatges com ara Altaïr, National Geographic i Pyrénées Magazine, entre moltes altres. També a projectes com Madriu 8.8, a quatre mans amb Àlex Tena, i La muntanya solar, aquest amb Bonaventura Adellach. I va ser precisament amb Adellach -treballava a les seves ordres com a fotògraf de camp per recollir els topònims de la Geografia i diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra (1977)- “amb qui vaig descobrir la bellesa del nostre país: gràcies a ell vaig trepitjar-lo pam a pam i en vaig quedar meravellat”.

 

Aquest paisatgisme d’arrel local protagonitza el primer àmbit de Caminant i entronca directament amb el quart i últim, consagrat a Temps d’hereus i que inclou una trentena de retrats de personatges que semblen sortits del fons del temps: els últims andorrans, per no dir-ne obertament andosins, que van existir abans que la modernitat arrambés amb una forma de vida secular. Riba es va dedicar a buscar i parlar i retratar-ne els epígons, els últims supervivents d’un món que s’extingia: pagesos, pastors, dallaires, llenyataires... Som als anys 80, i el que veiem són rostres de pedra picada, que amb una sola mirada revelen les vicissituds de tota una vida: “Em quedava parlant amb ells durant hores, i mai no els fotografiava de cara, mirat a la càmera, sinó que aprofitava quan es posaven a divagar. Els mires i en fas prou amb una llambregada per saber si han tingut una vida feliç o no. Un d’ells, de seguida el trobareu, semblava que clarament se n’anava. I va morir al cap d’una setmana de l’entrevista”. Un projecte que transcendeix la fotografia, que és pura etnologia i que es completarà amb l’edició d’un volum amb els més de 600 retrats en la mateixa línia de Temps d’hereus que Riba ha fet des del 1989, quan es va publicar el llibre primigeni, fins ara mateix.

 

Hi ha també viatges (l’illa d’Ibo, Xile, Islàndia, Bolívia) i aprofitin ja que hi són per entrenir-se amb el coqueteig abstracte, que li coneixíem des que al 2018 en va mostrar un tastet a Caldea i que constitueix probablement el Riba més sorprenent i també el més interessant (amb el permís dels hereus).