La ‘bèstia’, en estat de revista

Ves per on, que durant 28 anys l’edifici de Radio Andorra al Roc del Pui estigués tancat, barrat i en un estat de semiabandó (o traiem el semi-), va propiciar precisament que l’emissor SFR se salvés de ser desmantellat, com altres dels construïts per la Societé Française Radioéléctrique, i s’hagi convertit en una màquina única al món, testimoni excepcional de la història de la radiodifusió. La paradoxa l’apunta Mireia Garcia, que amb altres dues tècniques de l’empresa Retoc, s’han encarregat durant els últims quatre mesos de restaurar-lo. Una feina –però aquí ens aturarem en un altre moment– que prossegueix fins al setembre amb altres equips però ja a càrrec del personal de Patrimoni Cultural. 

El dia del tancament de Radio Andorra (i Sud Ràdio, amb la fi de les concessions), el magnífic SFR i la Brown Boveri del 1964 van quedar com “sumits en un encanteri” de conte de fades, el temps congelat a l’interior de l’edifici. Filtracions d’aigua, brutícia, pols de dècades es van acumular. Però al mateix temps, l’oblit va ser la salvació. Les dues cares de la moneda. És la visió de Garcia, que amb les companyes de la seva empresa, adjudicatària dels treballs de restauració de l’SFR, s’ha passat quatre mesos treballant als budells del gegant. “No sols hem treballat a l’emissor, sinó a tots els elements del circuit necessari perquè funcionés”.

Al 2009, quan Andorra va rebre el bé de l’Estat espanyol, doncs, tot romania cobert d’un espès mantell de pols. Des d’aleshores s’han anat realitzant intervencions -amb entrebancs: la iniciada al 2018 es va haver d’aturar després de trobar-se el perillossíssim amiant- i ara Retoc i Patrimoni, dèiem, s’han centrat en els equips emissors. Havia entrat aigua, havien entrat animalons per les finestres trencades, tot allò que li pot passar a un edifici abandonat.  I el segle XXI va comportar per a l’edifici canvis importants: l’execució del túnel va exigir que desaparegués la piscina de refrigeració, o les mateixes tasques de desamiantatge van exigir la retirada d’elements interns de la maquinària. 

La restauració del patrimoni tècnic, industrial, té les seves particularitats, apunta Garcia, que va buscar assessorament en el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. “Els criteris amb què s’afronta són una mica diferents que en el cas de béns artístics. En aquest cas hem  seguit un criteri arqueològic però descarta el funcional, és a dir, aconseguir que torni a funcionar”, cosa aquí impossible: falten elements, no hi ha un manual d’instruccions de com fer-ho i no tindria gaire sentit.  “Així que es tractava d’estabilitzar tots els materials, metàl·lics principalment, i protegir-los perquè no s’activin les alteracions”. Però no es tracta d’eliminar els signes del pas del temps, tot el contrari, “així que no hem canviat l’aspecte més enllà de la neteja: no hem pintat res”. L’aspecte final, el d’un aparell que podria posar-se en marxa... sense que sigui possible. S’han reproduït elements com els interruptors de palanca (eliminats a causa de l’amiant), “molt identificatius dels anys 40”. 

Abans de posar-se mans a l’obra van fer un mapa de totes les peces i, començant per la neteja en sec (sense dissolvents ni productes): “Tot era gris, cobert de pols, i hem despertat els colors” de cables i racons. Després, neteja química, amb productes habitualment emprats en vaixells per cert. I van atacar l’alteració més greu: la claraboia sobre la sala dels emissors –la de l’emblemàtic sòl blanc i negre– havia deixat escolar molta aigua. “Jo diria que durant molt de temps, i l’aigua es va acumular a la part superior de la màquina, va regalimar cap a l’interior i va afectar el paviment”. Tot plegat va comportar una corrosió molt accentuada: ha quedat un rastre molt evident, una “cortina ataronjada de regalims  d’òxid que cobria l’interior de la màquina”. Netejats i protegits els metalls interiors, la feina s’ha centrat en la part exterior, abordant tots els comandaments –281 peces, amb quasi 700 cargols– i la laca negra tan característica. Estava afectada per cops, brutícia, ratlladures, fregaments, restes de dissolvents, esquitxos de pintura, etcètera, que la feien aparèixer mat. És la mateixa laca amb què es pintaven els cotxes a l’època, una laca semisintètica feta a partir de cotó, puntualitza la restauradora. Amb producte aquós específic i esponges finíssimes, perquè és un lacat delicadíssim, van atacar la neteja. Després, amb bisturí, eliminar dipòsits superficials. I el polidor, planxista, va donar el toc “màgic” que la fa brillar.