Dues vegades cònsol, tres, conseller general, subíndic al procés constituent i professor d’unes quantes generacions de ‘lycéens’: la vida de Josep Marsal és apassionant i la recorda a ‘Com un berenar a Montalarí’ (Anem).

“Cap a les seves velleses fa les seves bestieses”. Ho deien a les Bons quan ell era petit, i d’això fa molt de temps perquè Josep Marsal té 92 venerables anys. I ho va recordar ahir el nostre home per fer-se perdonar la gosadia d’haver escrit Com un berenar a Montalarí. Això va ser tot just va prendre el micròfon. I naturalment, segons ell aquest llibre de memòries és la sensacional bestiesa que s’ha permès arribat el moment. Un regal per a tots perquè, com havia indicat en la presentació Josep Dallerès, ahir amb el barret d’editor, la primera meitat del llibre és una autèntica mina que aporta llum sobre una Andorra que avui molt pocs recordem, simplement perquè no hi érem. Una Andorra on, atenció, la llum acabava d’arribar, amb Fhasa, i la xarxa de carreteres –més aviat, camins– s’estava completant. Avui no ens ho podem ni imaginar. Doncs bé, Marsal va acabar el breu parlament justificant-se de nou per haver publicat unes memòries “que mai no hauria imaginat que escriuria, perquè les memòries les escriuen personatges del món de la cultura, de la política i de l’economia que han deixat petja, i evidentment aquest no és el meu cas”. Després veurem si té o no té raó. Però un cop va tenir el patracolet acabat es va demanar: “I d’això, què en faig? Faig com les fulles mortes, que se les endugui el vent fred del nord cap a la nit freda de l’oblit? Doncs no, amb el meu amic Dallerès vam decidir publicar-les”.

Marsal és exactament el que hi ha entre la dita apresa de la padrina a casa Bonet de les Bons amb què va prendre la paraula ahir a La Valireta i els versos de Prevert amb què va acabar el brevíssim parlament. Un home que es va consagrar a la docència i a la política, que va exercir de conseller general en tres legislatures i de cònsol d’Encamp en dues, i que va compartir sindicatura amb Jordi Farràs en el delicadíssim i decisiu tram final del procés constituent. De tot això en parla a discreció al volum, que pren el nom de les bordes de Montalarí on el padrí –diu– li va insuflar la passió política i els arcans de l’andorranitat, i que als 92 anys continuen exercint com a inspirador locus amoenus.

Si no n’hi hagués prou amb el paper destacadíssim que va jugar com a subsíndic –“va ser-ne clau i va aportar prudència i do de gents per arrodonir els angles sense ferir susceptibilitats, tant en el si del Consell com en la tripartida”, deia ahir Farràs, present també a La Valireta–, cal potser que recordem tots que va ser durant els seus anys com a cònsol, i això ho va recordar Laura Mas, que es van prendre les decisions que van posar els fonaments de l’Encamp d’avui: la creació de Saetde i la urbanització de Sant Pere al Pas de la Casa: “Forma part d’aquella generació de visionaris, d’homes valents i treballadors que van saber mirar endavant i adonar-se  que l’esport i l’esquí havia de ser el motor econòmic de la parròquia. En tenim molt a aprendre”.

Això, pel que fa a la part institucional de la figura proteica de Marsal. Després hi ha la personal, amb l’evocació d’aquell les Bons que avui ens sembla idíl·lic i episodis com el pas pel Lycée de Prades, “escola d’andorranitat” –com la va definir Farràs, ell també exalumne– i on es van formar personatges como Antoni Aleix, Eduard Rossell, Enric París, el mateix Dallerès i naturalment Marsal, per no parlar de la seva etapa com a professor a l’escola francesa, amb un sempitern Mayas sempre penjant dels llavis i on –diu de nou Farràs, que el va tenir de prof– en feia prou amb un “silence” o un “taisez-vous” per “calmar els ànims més turbulents”. I si no, queia la gifle. Eren altres temps.

Marsal, en fi, adverteix que parla des de l’estricta memòria, que no ha volgut consultar cap document i que, per tant, el llibre té tots els defectes de la memòria d’un home de 92 anys: que és selectiva i que tendeix a oblidar els mals records, que no és per tant fiable i que “sense dubte tindrà molts errors i moltes mancances”. Però que ajudarà molts a entendre una Andorra que avui ens semblarà en alguns aspectes marciana, i que s’afegeix en aquesta a l’estupenda posella de memòries polítiques a l’andosina, al costat de les de Benet Pantebre (L’entrellat d’un consolat), Josep Maria Mas (Vida política) i Josep Cassany. Mereixia o no mereixia ser explicada, la trajectòria de Marsal?