L’edició prevista per a l’any que ve es retarda al 2022, i el ministeri prioritzarà els projectes que reverteixin al país.

Ho advertia a principis de maig la ministra Sílvia Riva: la consigna que ha fet arribar als departaments del ministeri és prioritzar els projectes que reverteixin en el teixit cultural del país. I la Biennal de Venècia no s’hi acaba d’ajustar perquè la major part dels prop de 250.000 euros que es cruspeix a cada edició se’n van en lloguers, dietes i desplaçaments. Era a principis de maig, dèiem, i Riva parlava prudentment aleshores de “reconsiderar” i de “revalidar” l’aventura veneciana.

Doncs bé, han passat cinc setmanes i fonts del ministeri la donaven ahir pràcticament per sentenciada. No li ha sigut de cap ajuda la suspensió, confirmada a mitjans maig, de la biennal d’arquitectura, que s’alterna amb la d’arts plàstiques. Li tocava aquest any, entre el maig i el novembre com és habitual, però a causa del coronavirus es va retardar fins a la tardor i finalment tindrà lloc entre el 22 de maig i el 21 de novembre del 2022. Aquest retoc del calendari ha obligat a moure també la 59a edició de la biennal d’arts plàstiques, que a dreta llei tenia aquelles dates reservades i que s’ha traslladat al 2022. Aparentment, aquesta pròrroga semblava jugar a favor de la continuïtat perquè deixava uns mesos de marge, i el cert és que la decisió definitiva encara no s’ha pres. Però el ministeri podria aprofitar la conjuntura per deixar que el projecte traspassés de mort natural.

L’objectiu és, doncs, prioritzar la producció local, i això es concretarà en una forta andorranització de la programació d’Art-alRoc, on es donarà curs a les exposicions d’artistes estrangers encarregades (i abonades) abans de la pandèmia, però on els noms locals tindran una presència molt constant i molt més visible que fins ara. En aquesta mateixa direcció apunta la Temporada de l’Auditori, que molt probablement obrirà amb un artista espanyol per fer de ganxo, però on el gruix del cartell el forniran bandes del país. Tot això, adverteixen des del ministeri, queda d’altra banda supeditat a les conclusions que derivin del Llibre Blanc de la Cultura que s’ha posat finalment en marxa durant el confinament, que coordina la psicopedagoga catalana Mònica Geronés i que hauria d’estar enllestit en el termini de vuit mesos. I no és descartable que hi hagi sorpreses.

Però tornant a la Biennal, convé recordar que abans fins i tot del coronavirus la ministra Riva ja la tenia entre cella i cella: de fet, i contra el que era habitual, al març encara no s’havia designat el comissari que havia de pilotar el sisè pavelló andorrà a Venècia. En les edicions precedents, aquest pas previ ja s’havia formalitzat a la tardor. Convé també recordar que l’entusiasme dels artistes s’havia anat refredant de forma alarmant any rere any: a la primera edició, la del 2011, s’hi van presentar una trentena de candidats; a la del 2019, quatre, i el projecte guanyador va despertar entre l’afició local un sentiment molt semblant al de la indiferència. La pregunta clau potser sigui: qui la trobaria a faltar, la Biennal? I la resposta, ens temem, seria demolidora.