Diari digital d'Andorra Bondia
Les dues últimes pàgines del procés d’Antònia Martina que es conserven al fons del Tribunal de Corts i en què se la condemna a la pena del desterrament perpetu “sots pena de sent assots”: el 1554 va tornar, la van enxampar i sembla que va ser efectivament assotada.
Les dues últimes pàgines del procés d’Antònia Martina que es conserven al fons del Tribunal de Corts i en què se la condemna a la pena del desterrament perpetu “sots pena de sent assots”: el 1554 va tornar, la van enxampar i sembla que va ser efectivament assotada.

La bruixa que va esquivar la forca


Escrit per: 
A. Luengo /Foto: Fons del Tribunal de Corts / Arxiu Nacional

L’Arxiu publica la sentència amb què el Tribunal de Corts va condemnar el 1551 a l’exili Antònia Martina del Tarter

“Nos don Joan de Sers veguer de les valls de Andorra [...] proferim, sententiam, declaram y la dita Antonia Martina del Tarter condemnam en que sia perpetuament exellada, banida y desterrada de les valls de Andorra [...] sots pena de sent assots”. Així conclou la sentència dictada pel Tribunal de Corts el 4 d’agost de 1551 i que, després d’un procés que es va allargar com a mínim quatre mesos, va condemnar Antònia Martina del Tarter “per haver comesos alguns delictes ho haver consentit en que se cometessen” –de seguida veurem quins– però, sobretot, sobretot, “per la pública infamia de bruixa i metzinera” que arrossegava la vídua.

En parlem avui perquè l’Arxiu ha penjat els cinc sensacionals folis de què consta la sentència –la transcripció del procés la trobaran a Origen i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya, la tesi doctoral de Pau Castell– i tot plegat constitueix un terrorífic exemple del poc que feia falta al segle XVI perquè una vídua –i Antonia Martina ho era de Jaume Fiyat, (a) el Martí del Tarter– acabés desterrada. I encara va tenir sort: altres metzineres més o menys coetànies van acabar entre els segles XV i XVI al patíbul: la primera de totes, Caterina Yvona d’Escaldes, executada el 1430; l’última d’aquest període, la laurediana Antònia Joanica, el 1574. Entremig, una dotzena més de suposades fetilleres van ser penjades de forca ben alta, i dues, Maria Guida d’Encamp (1473) i Maria Tomassa de la Mosquera (1499), cremades.

Així que Antònia Martina del Tarter va tenir sort. I més encara si tenim en compte que la seva àvia, Maria Martina, ja va haver de respondre de la mateixa acusació –bruixa i metzinera– amb la diferència que la padrina sí que va acabar al patíbul. Com diu Castell, “l’acusació contra una persona comportava sovint l’extensió de la sospita envers la resta del nucli familiar, i l’existència d’alguna persona jutjada o sentenciada per bruixa en una determinada casa o família afavoria la pervivència de la fama entre els seus descendents durant generacions”.

Exactament aquest és el pecat que arrossega Antònia Martina com una llosa pesadíssima i, per això, tots els testimonis que desfilen davant del tribunal declaren primer de tot que “és veritat que és fama pública en la parroquia de Canillo que la dita Martina és bruixa y metzinera”, que “per tal és tenguda” i que els en consta “la mala reputació, maiorment perquè sa àvia fou presa y foragitada d’elà per bruixa y metzinera”. En realitat no va ser “foragitada”, sinó executada.

Doncs bé: a banda de la “mala fama” heretada per via de l’ADN, els suposats delictes inspirats pels tractes amb el diable –el boc de Biterna, se l’anomena en el procés– de què se l’acusa inclou tot el repertori clàssic: Bernardus Call del Tarter diu que “no sab de vera sciència age fet maleficis alguns sinó és que aquesta Sempmana Sancta plus prop passada morí lo genre de la dita Martina”, i que quan el germà del gendre, Peyrot de les Bordes, va anar a recollir la roba del difunt es va produir un curiós diàleg que Bernardus repeteix, cosa curiosa, amb pretensions de literalitat: Peyrot es nega a tocar la roba perquè –diu– “poyria ésser mal qe’s peguàs”, i Antònia li replica que “no era mal que’s peguàs sinó que’l fessen pegar”. De fet, altres testimonis –Joana Gascona de la casa, per exemple– repetiran la sospita que “Anthonia Martina havie metzinat y mort son genre, Jalme Perot”.

També intentaran endossar-li la mort del marit, instigada per la Tomasa del Tarter. Sembla que l’home “stigué cerca de ds anys que la hun dia stava malalt y l’altra sa, e la dita Tomasa ly dix que més ly valia ésser sense marit que no star en aqueixa pena”. Dit i fet: li va preparar “hun picheronet de vi iy ab una scudella mixturà del vi ab dites metzinas y posà un bossí de pa[...] Y a cap de tres o quatre jorns morí”. És clar que tot això ho declara sota turment. Qui sap si el de l’estrep, que consistia –ho explica Castell– a lligar les mans de l’acusat per l’esquena, passar-li una corda pels canells i pujar-la amb una corriola de manera que quedés suspesa en l’aire.

Assotada per reincident

Un altre veí, Anthonius Perot de les Bordes, recorda com la seva esposa, Magdalena, explicava que “la dita Martina vingué en casa de Peyrot ab una cassola de leyt. Y allí ne convidà a son sogre [...] encontinent lo prengué un vòmit que [...] li continuà cerca de hun any y mori. Y tingueren opinió que la dita Martina no agués posat metzinas en la dita leyt”. Bartolomeua Call, del Tarter –fia-te’n de les veïnes– assegura que “la dita Martina vingué en casa d’ella y, essent aly la dita Martina, lo cos de la filla morta rayà sang”. Glups.

També l’acusen d’enverinar el bestiar: la mateixa Bartolomeua diu que “hun dia los seus porchs estaven darrere huna paret de hunprat de Rusquer, y la dita Martina acampà a veure los dits porchs. Y aprés los dits porchs se emmalaltiren, lo sendemà o l’altre moriren los sis”. El mateix amb les seves gallines: “La dita Martina hun jorn portave una fulla y la leixà caure en terra y las suas gallinas la picaren y aprés los isqueren gols y ne moriren scinch o sis”, un episodi de què també l’acusen Joana Call del Tarter i la Vidalia d’Arinsal: gallina que mor, gallina que li endossen a la pobra Martina.

En l’interrogatori que acompanya el procés, el batlle intenta vincular-la amb altres bruixes –la Pedrica, Soma la Vella, Anthonia Thomasa d’Encamp i la Molnera de Canillo, així com amb Joana Mora, penjada el 1546–, però amb qui sembla que sí que va tenir certa relació és amb la Tomasa del Tarter –“avuy a la presó”, diu la sentència– i a qui Martina acusa també d’haver-li emmetzinat el gendre, ja malalt, perquè “y poyiria aver algun altre que’n fora millor endressada sa casa”. Li va fer beure, diu Martina, “hun poch de brou que enmasclonat stave. Ere vesprada y [el gendre] morí cerca de l’alba del dia del sendemà”.

Que el pobre Perot no va tenir una mort gaire catòlica sembla evident. Però el que sorprèn és que amb aquests antecedents, i tot i ser reconeguda pel tribunal com a “bruixa y metzinera y haver comesos y perpetrats molts crims ab metzines y art diabòlica”, esquivés la forca i se’n sortís amb una pena relativament lleu com era el desterrament. I encara sorprèn més que Martina temptés la sort i quatre anys després es plantés com si res a Andorra. Al fons de Corts es conserva un procés datat el 4 d’abril de 1554. El batlle l’havia detingut el dia anterior al camí entre Encamp i Canillo. Declara haver passat els anys de suposat exili a la Cerdanya, Montserrat, Urgell i, atenció, el Tarter, i ara serà el veguer Joan de Sullà qui la condemnarà a ser assotada “per la present vila d’Andorra [...] y guarde dita Antònia lo desterro a perpètuo de totes les presents valls y terres de monsenyor [...] sots pena de esser penyada en alta forca ab hun las al coll den tal manera que muyre”.

No consta que la dita bruixa Martina tornés a posar el peu per aquí dalt.

Andorra
el Tarter
bruixeria
bruixa
Tomassa
Martina
Canillo
Número de vots: 145
Comentaris: 2

Comentaris

Quan obscurantisme, masclisme, crueltat mala fe i ignorància demostrada envers aquestes dones, assassinades, maltractades i expulsades de la seva terra, els descendents d'aquestes autoritats i poble que ho permetien queden ben retratats per sempre més a la Història... En l'actualitat no succeeixen aquestes coses, però altres d'injustes sí...
Molt intéressant

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic