Instal·lats a la capella de la Pietat, una de les sales més celebrades d’un Museu Diocesà d’Urgell en vies de renovació, els dos bisbes semblen dormir plàcidament, vestits de pontifical, amb el bàcul i la mitra, l’un amb casulla de color verd ampolla, l’altre amb casulla d’un vermell intens. Els dos personatges semblen tallats del mateix patró, només canvien els colors de la vestimenta i l’estat de conservació de les taules de fusta on estan representats, recuperades in extremis dels respectius sepulcres de fusta que estigueren a punt de ser colgats per la runa durant les primeres obres de restauració de la catedral, allà pels volts de 1915. Representen dos bisbes consecutius del segle XIII, d’una gran transcendència històrica per al bisbat d’Urgell, Abril Peláez i Pere d’Urtx.
Abril Peláez fou, que nosaltres sapiguem, el primer bisbe gallec del bisbat d’Urgell, i el primer imposat per la cúria romana. Investit l’any 1257, arribava a la Seu d’Urgell per acabar amb les tensions generades en temps del seu predecessor, Ponç de Vilamur, que fou deposat per diversos escàndols –reals o inventats pels agents del comte de Foix a Roma– amb bona part dels canonges i amb les tropes del vescomte de Vilamur fent-li costat. La broma va acabar implicant el cèlebre dominic Ramon de Penyafort, que va haver d’allotjar-se al castell de Castellciutat, protegit pel comte de Foix, per evitar prendre mal en tot l’afer. El papa va considerar el bisbe Abril el successor idoni: estranger i no implicat en cap dels bàndols canonicals en brega, que va encetar un pontificat més pacífic que els dels seus predecessors.
Al seu successor, Pere d’Urtx, gairebé no li cal presentació. El seu nom quedarà sempre lligat a la signatura dels Pariatges, dos arbitratges que venien a posar fi a un conflicte reviscolat amb els comtes de Foix i a posar les bases del cosenyoriu d’Andorra. L’any 1284, sis anys després del primer Pariatge, Pere d’Urtx va fer construir la capella de Sant Salvador, situada a la base de la torre nord del transsepte de la catedral de la Seu, i dos anys després feia una donació pietosa en sufragi de la seva ànima i de la del seu predecessor, amb qui havia tingut molt bona sintonia. Les restes de tots dos foren dipositades en sengles sepulcres a l’esmentada capella, actualment reconvertida en el baptisteri de la catedral. Coneixem el sepulcre del bisbe Abril, de granit, monolític i instal·lat actualment a l’entrada del Museu Diocesà amb un rètol repicat que ens informa de la data de la mort d’un ocupant actualment absent.
Dos segles i mig després de la seva mort, el capítol dels canonges d’Urgell va voler renovar la memòria dels dos bisbes, desconeixem per quin motiu, i van projectar dos nous sepulcres, en aquest cas de fusta, per dipositar les seves restes. Per a tal finalitat, van llogar els serveis de Joanot de Pau, un pintor molt singular. Originari de Cervera, Joanot de Pau era sordmut i tots els tractes els tancava la seva esposa –una esposa, per cert, que havia protagonitzat un escàndol en fer de casa seva una casa de barrets sense la preceptiva autorització de la paeria de Cervera–. En qualsevol cas, Joanot de Pau, molt actiu a la zona de la Segarra, el Solsonès i la vall de la Vansa, va executar les pintures dels bisbes Abril i Pere d’Urtx que podem contemplar avui exposades al Museu Diocesà d’Urgell. I les va fer tan iguals, que avui en dia ningú no és capaç de determinar a quin bisbe correspon cadascuna.