Feia anys que veníem reclamant un cop de timó a la Temporada de Teatre, el més veterà dels nostres cartells però que s’havia instal·lat en una dinànica més aviat previsible que consistia a endevionar quines deles propostes que el curs anterior havien tingut millor acollida al circuit barcelonói acompanyaven Joan Pera i el bolo reglamentari de l’última patum de l’star system de TV3, amb la torna dels Pastorets, en el cas lauredià, i l’estrena de torn de l’ENA o d’alguna de les companyies nacionals, en el de la capital. Que no estava malament, ep, però és que per veure això només cal agafar el cotxe i plantar-te a Barcelona el dia que millor et vagi. I era realment discutible si aquesta és la funció que ha de tenir un teatre públic.
Semblàvem condemnats en aquest bucle interminable, i més amb el Claror per tercer curs cosecutiu fora de circulació. Però va i la capital s’ha atrevit a fer el pas endavant que ningú, i nosaltres els que mensy, pensàvem que s’atreviria a fer: consagrar el primer trimestre del curs a les companyies nacionals. Tot. Cinc títols i deu funcions, des del 3 d’octubre fins al 13 de desembre.
“Ens hem llançat a la piscina”, deia en els preàmbuls de la presentació de la 66a Temporada el cap de Cultura, Jan Cartes. Així és: calia coratge i audàcia per sortir d’una fórmula que ja havia donat tot el que podia donar, i confiar de veritat en el talent de casa, no de forma testimonial, com cobrir l’expedient, com s’ha vingut fent habitualment.
És clar que, com remarca la cònsol menor, Olalla Losada, han hagut de confluir un grapat de circumstàncies: la més important, que hagin coincidit en el temps un grapat de produccons a punt d’estrena i d’un “altíssim nivell artístic”. Molt probablement això no passarà cada any, i molt menys cada semestre, però és una evidència, només cal aixecar el cap, que el xup xup teatral cada dia és més intehs. Com el musical, el literari i també l’audiovisual, és cert, però avui parlem de teatre. La capita lha tingut el cop de geni que calia per agafar l’ocasió al vol i provar fortuna. Veurem com respon el públic, i veurem sobretot si en pròximes temporades hi ha tant matwerial per escollir, però la intenció és estupenda i la programació, de seguida veuran, especialment prometedora, amb quatre estrenes absolutes, quatre, i la reposició de Bipolar, l’espectacular debut de Jordi Troguet, que va arrasar la tardor passada a les Fontetes, que va repetir èxcit al març a Encamp, que ja han vist 1.600 persones i que obrirà el cartell el 3 d’octubre a Comunal, escenari òptim i en la funció dpoble que serà l’habitual de la temporada (i atenció a l’horarri: 20.30 hores).
La primera estrena serà La Senyoreta, versió escènica de la biografia novel·lada de Maria Lluïsa de Riba, l’última pubilla de casa Rossell, amb què Núria Gras i Josefina Porras van donar la campanada al Sant Jordi de fa dos anys. Mercè Canals en dirigeix una adaptació “molt simbolista”, diu, que incorpora la ballarina Carla Puig i que pretén que el públic “s’enamori de la Maria Lluïsa com ens en vam enamorar nosaltres”. Serà els dies 24 i 25 d’octubre i el repartment el completen Laia Bartrina, Marona Gustavsson, Judith Puig, Olga Armengol i Anna Mangot.
La trcera proposta serà Liquid Dansa, habital de la Temporada i del Comunal, que hi tornen amb la tercera entrega d’aquel sensacional projecte que va començar fa tres lustres amb Això té cony/a. Van reincidir el 2017 amb Quin/a cony/a i Xènia, Sus, Laura i companyia tornen ara amb Això s’esconyahhh? Amb direcció de Sergi Valklès, com les dues vegades anteriors es tata ara d’explorar en clau irònica la sexualitat d’una colla de senyores entrades ja en l’edat madura. Lluís Catres i Oriol Vilella firmen a quatre mans l’espai sopnor, i Dani Sampaio, la coreografia. Marquin la data al calendari: 14 i 14 de novembre.
La quarta proposta és una altra adaptació: aquesta vegada de Benvinguda a la realitat, la novel·la feminista de Lara de Miguel, que Núria Montes han tunejat dotant-la d’un to més humorístic i menys de tesi que l’orignal, per parlar-nos de la violència i de les desigualtats de gènere i també de l’abús de poder, afegint-hi pinzellades d’autores com Virginie Despentes (Folla’m) i Caitlin Moran (Cómo ser mujer). Montes toca tots els papers, perquè també es posa en la pell de la prota, Aura Puig, i la cita és els ies 21 i 22 de novembre.
I per acabar, La neu dins d’aquesta pluja, el muntatge anual de l’ENA, amb text d’Alfons Casal, que s’estrena com a dramaturg, direcció del català Marc Rossich i dos dels nostres intèrprets més internacional, Clàudia Riera i Oriol Guillem. Lluñis Casahuga en firma l’espai sonor, i l’estrena, el 12 de desemre, amb funció doble l’endemà.
El Claror es farà esperar fins l’any que ve
El Claror no ha arribat a temps, així que aquesta serà la conquena temporada que Sant Julià es queda sense Temporada de teatre des que el foc va arrasar el Centre de Cngressos el novembre del 2022. Tampoc està de moment clar si n’hi haura al primera trimestre de l’any que ve. Les previsions del Comú son obrir erls seminaris i la planta baixa, amb el vestíbul, la biblioetca i el bar, a finals d’any. Els auditoris, sine die.