El catedràtic José Luis González, membre del comitè d’experts que va escollir el projecte de reconstrucció del campanar, avala les crítiques de Dilmé al farcit de les juntes, en un canvi de criteri mai no explicat públicament. La seva dimissió, arran d’aquesta decisió, tampoc no havia transcendit fins ara.

Doncs no: no està sol, Enric Dilmé, en la seva (fins ara) particular lluita contra el resultat final de la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, dirigit per l’arquitecte tolosà Alex Letellier i pel català Carles Brull. Recordin que n’ha sigut un crític implacable des que el campanar es va començar a aixecar de nou, i que tan sols una setmana enrere carregava de nou contra els dos pecats capitals que, en la seva opinió, invaliden la intervenció i la converteixen gairebé en un nyap: el farcit de morter a les juntes entre les pedres, que traeix en la seva opinió l’aspecte de Sant Vicenç en el moment immediatament anterior a l’ensulsiada, la matinada del 19 de desembre del 2019, així com el criteri d’autenticitat que el ministeri de Cultura va establir des del minut 1, i encofrat interior, aliè segons Dilmé a la tradició constructiva no ja del romànic andorrà, sinó del pirinenc.

I l’aliat li ha sortit ni més ni menys que en l’arquitecte català José Luis González Moreno-Navarro, catedràtic de construcció arquitectònica a la Politècnica de Catalunya entre el 1992 i el 2015, i una veu tan autoritzada que va formar part des del primeríssim moment del comitè d’experts encarregat pel ministeri d’escollir el projecte de reconstrucció. El que no sabíem fins avui, perquè el ministeri mai no ho va fer públic, és que González Moreno-Navarro en va dimitir irrevocablement immediatament després de la visita d’obres que el mateix comitè hi va girar el 2 de setembre del 2022. I si va dimitir, atenció, va ser precisament perquè en aquella visita, quan el campanar ja s’havia alçat gairebé fins a la meitat, es va trobar que les pedres s’havien farcit de morter creant un efecte de parament continu allunyat de l’efecte de pedra seca que tenia el campanar just abans de caure. El problema insisteix l’arquitecte català, és que havien contravingut sense consultar el comitè d’experts les directrius del ministeri i el mateix projecte constructiu.

Segons González, des del primer moment hi havia hagut unanimitat que la reconstrucció havia de ser com més autèntica millor, i tot i que el concepte d’autenticitat es va canviar de seguida pel de reconstrucció fidedigna, i tot i que, admet, “es pot discutir en què consisteix l’autenticitat, si en el campanar bastit el segle IX o el que es va ensorrar el 19 de desembre del 2019”, hi va haver consens que el que es pretenia era recuperar l’aspecte que tenia just abans de l’ensulsiada, “perquè era la memòria que en tenien els ciutadans: el repte era reconstruir el campanar tal com era quan es va ensorrar, amb les juntes refoses: és a dir, que el morter no quedés arran de les pedres, sinó lleugerament endinsat. Es podia discutir com d’endins, però la sorpresa va ser quan vaig veure que havien tirat pel dret sense encomanar-se ni a Déu  ni al diable i que havien començat la reconstrucció amb el sistema del morter a flor, a la mateixa altura que les pedres”.

Exactament, el pecat capital que Dilmé ha assenyalat des de fa mesos i en solitari, gairebé contra els elements. Com ja s’ha dit, el descontentament per com s’havia reorientat la intervenció va acabar amb la dimissió de González, que encara va tenir temps de proposar una solució de compromís, un intent de conservar les juntes refoses i que a la vegada l’aigua no quedés estancada en les juntes [mireu el dibuix adjunt]. Però no va tenir èxit: “Com diu molt ajustadament Dolmé, tal com s’ha reconstruït el campanar ha perdut la vibració que generaven les ombres de les juntes obertes i la vivacitat cromàtica dels carreuons individualitzats”. I quan hi va pujar el setembre passat per comprovar in situ el resultat definitiu, la sorpresa majúscula: “Era encara pitjor del que havia esperat. El to blanquinós li havia fet perdre el caràcter, la personalitat, que és que el feia especial i el que ens havíem compromès a reproduir. No vull tenir res a veure amb aquest nyap, ni molt ni poc, i vull que en quedi constància. I si és cert, com sosté Dilmé, que van ruixar la façana amb aigua per mitigar el to blanquinós que els havia quedat, és encara pitjor perquè voldria dir que ells mateixos eren conscients que l’havien errat”. 

La pregunta és òbvia: per què es va canviar sobre la marxa el criteri de mantenir les juntes refoses, i per què es va ocultar la decisió a la comissió d'experts? Segons González, l'únic argument que se li va donar va ser d'ordre estètic: "Malgrat que notòtiament no es deixen les juntes tan refoses com en el moment previ a l'ensulsiada, permet assolir una riquesa de textures", li van contestar. "Per mi, no hi ha dubte que aquesta decisió contradeia no només el criteri de reconstruir Sant Vicenç de la frma més autèntica possible, sinó també  el que proposava el projecte de reconstrucció. És cert que també van al·legar raons d'estabilitat i de durabilitat, però això no té ni cap ni peus: en un mur circular que fa 90 centimetres de gruis i que s'ha mantingut dempeus un mil·leni llarg, que el morter perdi un centímetre per la part exterior no en compromet en absolut l'estabiltat. L'únic que s'havia de procurar era que l'aigua no qiuedés estancada entre les juntes, un problema clàssic en arquitectura i per al qual hi ha solucions, com la que jo mateix vaig presentar".

És aquest “nyap” reversible? “Tècnicament ho és. Però repicar les juntes tindria un cost considerable i tamné un preu polític probablement més elevat encara, reconèixer que es va fer malament: caldrà veure que algú sigui capaç d'assumir-lo”.