La caricatura, art major

Un dia, deu fer quatre o cinc anys, va dir que baixava a buscar tabac i no li havíem tornat a veure el pèl. Artísticament parlant, és clar. Així que la mena de retrospectiva que des de dilluns fins a mitjans de maig penja al T de Te de la Massana és una estupenda notícia: Xavi Casals ha buidat el taller per exposar, qui sap si per última vegada, la col·lecció de caricatures, el gènere que fins ara havia sigut la seva targeta de presentació. Diu que en endavant es consagrarà a la il·lustració diguem-ne costumista, passada pel sedàs irònic marca de la casa i de temàtica nostrada —la neu, les compres, el turisme—, i que ben aviat en tindrem notícies.

Però avui toca parlar de la caricatura, gènere injustament postergat, sosté, en què va fer les seves primeres i segones armes artístiques i que no només és una gran desconeguda pel gran públic —i encara més per aquí dalt, diu amb raó—, sinó que ha conviure amb l’estigma que l’associa “a la platja o a les Rambles”. I resulta que no, que la caricatura és molt més que això: “Entre el retrat acadèmic i la paròdia grotesca hi ha un punt intermedi que és on es troba la caricatura, tal com jo l’entenc: es tracta de posar al retrat una mica de salsa, sense necessitat —atenció— de fotre’t del personatge.”

Al T de Te ha fet seure al divan esportistes, actors, polítics internacionals. La llàstima és que no hi hagi inclòs la col·lecció de celebrities locals que fa uns anys van il·luminar la contraportada de la competència, inclòs el xèrif del Valira. Però és que no es pot tenir tot. Ara bé, no ens enganyem: no només els famosos poden ser carn de caricatura. De fet, diu, “tots tenim una caricatura amagada, però com que ens tenim tan vistos, ens costa detectar-la”. I per això hi ha els caricaturistes: per treure-la a la llum. A la Massana n’ha plantat una trentena, en totes les tècniques —aquarel·la, llapis, tinta i acrílic— i que segueixen la recepta Casals: “No m’agrada deformar exageradament les cares; primer de tot, perquè n’hi ha que no cal fer gaires esforços, que porten la caricatura quasi de sèrie; i després, perquè considero que la gràcia del dibuixant radica a conservar la identitat, l’essència del personatge.”

Així que li surten caricatures més estilitzades —estil Gasol, per entendre’ns—; d’altres, més figuratives, com la de Chirac, a qui pràcticament no ha tocat ni un pèl, i d’altres, glups, que contra pronòstic tasten el costat fosc, com aquest Wyoming reconvertit en gripau. Però són escapades episòdiques. En general, les de Casals acostumen a ser caricatures més aviat blanques, inofensives, sense agror ni mala bava, que als habituals de La Massana Còmic segur que els evoquen l’obra de Vizcarra, un històric del saló que no per casualitat és un dels autors de referència del nostre home d’avui. L’altre és l’alemany Sebastian Kruger, i si el busquen a Google veuran per què.

El que està clar —i si s’acosten al T de Te ho comprovaran— és que la caricatura és —o millor: pot ser— un art major, i que és una autèntica llàstima que sigui un recurs absolutament negligit en els mitjans nacionals. Com la il·lustració, ja que en parlem. I no serà per falta de matèria primera: Martín Blanco, Planellas, Jordi Casamajor, Àstrid Janer i, és clar, el nostre Casals d’avui. I no ens descuidéssim de Maurici Bellmunt, el pare de tots ells. Però aquesta és una altra història.