Diari digital d'Andorra Bondia
El polític Jaume Bartumeu (acrílic sobre, fusta, 2012), i el pintor nord-americà Norman Rockwell (tinta sobre paper, 2017).
El polític Jaume Bartumeu (acrílic sobre, fusta, 2012), i el pintor nord-americà Norman Rockwell (tinta sobre paper, 2017).

La caricatura: teoria i pràctica


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustracions: Xavi Casals

Xavi Casals recull a ‘Mira’m a la cara’ un centenar de ‘retrats estilitzats’ que resumeixen deu anys d'ofici.

Una cara, com més grotesca, com més exagerades tingui les faccions, millor: una orella més baixa que l’altra, la boca una mica torta, un ull especialment caigut... Els rostres massa simètrics, massa helènics, “no m’interessen”. Ho diu, categòric, Xavi Casals, que sap del que parla perquè fa dos decennis llargs que es dedica a caricaturitzar les seves víctimes i que acaba de treure del forn la seva última criatura: l’ha batejat amb el nom de Mira’m a la cara i és exactament el que en diu el subtítol, una antologia dels retrats i caricatures que ha anat perpetrant des del 2007.

De fet, més que caricatures ell prefereix parlar de “retrats estilitzats”, un eufemisme com qualsevol altre perquè més que estilitzar els seus models, el que fa és deformar-los. Però Casals manté amb aquest gènere no sempre ben comprès una relación un pelet perversa que es mou entre l’amor i l’odi. L’hem sentit dir unes quantes vegades que prou, que ho deixa, que es passa definitivament i full time a la il·lustració. Però a l’hora de la veritat, sempre hi acaba tornant: “Per deformació professional, perquè vaig pel carrer, veig una cara que em crida l’atenció per algun detall físic, o pel gest, i quan arribo a casa no puc evitar d’esbossar-la”.

El problema que té amb la caricatura és doble: d’una banda, la connotació enfoteta, deriva sarcàstica, que arrossega el gènere i que a l’il·lustrador escaldenc li acaba fent nosa perquè –diu– “sento un respecte absolut pels meus models: els trets físics, els gestos i l’expressió són el que ens identifica, el que ens individualitza i el que ens fa únics, diferents”. A més, afegeix amb rar sentit comú, “usar, apropiar-me d’una cara, una intimitat, una imatge personal que no em pertany s’assembla molt a un robatori, i encara més si després n’exhibeixo el resultat o aconsegueixo vendre l’obra”. D’aquí que les seves víctimes siguin preferentment personatges públics –esportistes, polítics, actors, músics, pintors i humoristes– i que només caricaturitzi particulars per rigorós encàrrec.

Però dèiem que Casals té dos problemes amb la caricatura: l’altre és la convicció que, contra l’òpinió habitual que la concep com un gènere menor, efímer, de consum, és possible aspirar a una caricatura d’autor, una caricatura total, la quadratura del cercle. I quina és la caricatura perfecta? La que combina –diu– una gran semblança amb la persona retratada i a la vegada li capta el gest únic, l’expressió que en defineix el caràcter. I tot plegat, “amb perfecció tècnica i estilisme refinat”. Just el que fan l’alemany Sebastian Kruger o –per citar un nom que ha recalat en repetides ocasions al saló de la Massana– el català Joan Vizcarra. I just el que –sospita– encara no ha aconseguit fer amb els seus retrats estilitzats. Però no desisteix i aquí el tenim, empassant-se la promesa que dos anys enrere, quan va exposar al T de T de la Massana, va dir que guardava la caricatura amb pany i clau al fons del calaix.

Els que el coneixen ja sospitaven que no se’n podria estar, i ell mateix admet que li queden moltes coses a dir, en el gènere. A L’art de Xavi Casals, el volum en què el curs passat va resumir el seu primer decenni com a professional, ja n’hi va incloure un capítol, al costat d’altres projectes més marcians com les vinyetes de voyeurs enfilats en terrats vagament barcelonins i Llocs on se(u)ria, sèrie que converteix en protagonistes les butaques, pufs, cadires, sofàs, tamborets i banquetes on planta el cul alhora i que per alguna estranya raó exerceixen sobre Casal –cadascú té les seves fílies– un sorprenent poder de seducció.

Mira’m a la cara és, en fi, un aparador on l’il·lustrador ens ensenya del que és capaç, amb personatges d’aquí –Bartumeu, Martí, Pintat– i d’allà –músics, actors, esportistes–, en totes les tècniques –digital, acrílic, aquarel·la, llapis i tinta, sobre paper, sobre fusta, sobre tela i sobre cartró. Per exemple? Rowan Atkinson i Adrien Brody, Tom Waits i Mick Jagger, Gasol i Messi, Chirac i Aznar. Un volum que inclou també esbossos de retrats que s’han quedat a mitges, així com unes suculentes reflexions personals sobre l’ofici i la vocació de caricaturista.

I un volum que en aquesta rara i heroica dèria per l’autoria que practica Casals ha editat ell tot sol. Per això, i perquè és un d’aquests romàntics sense futur que encara creu que el llibre és un objecte preciós, s’ha permès el luxe d’editar-lo amb tapa dura i enquadernació cosida. Això sí, dones, poques. Perquè proporcionalment hi ha més celebritats masculines que femenines, però també –atenció– “perquè l’experiència m’ha ensenyat que elles s’enfaden més que ells, quan es veuen caricaturitzades. Els homes, a més, acostumen a tenir trets més grotescos, o potser és que els tinc menys respecte, a l’hora de treballar-los”.

I com que les bones notícies no acostumen a arribar mai soles, Editorial Andorra acaba de treure la segona edició de Torna’m la cua, amb text de Txema Díaz-Torrent. Per cert, cada primer dissabte de mes planta la paradeta al mercat de la Vall de la capital.

Andorra
escaldes
Xavi
Casals
caricatura
MIra'm a la cara
Torna'm la cua
llibre
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic