Diari digital d'Andorra Bondia
La pàgina del davant de la carta escrita per Juanita Schmid, nom de casada, el 22 de juliol del 1943; a la dreta, el sobre, amb els segells de la censura alemanya i franquista.
La pàgina del davant de la carta escrita per Juanita Schmid, nom de casada, el 22 de juliol del 1943; a la dreta, el sobre, amb els segells de la censura alemanya i franquista.

La carta més trista del món


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: C. Benet

Benet exhuma la nota que una refugiada espanyola a Suïssa li escriu el 1943 al seu pare, hostatjat a l‘hotel Valira.

No direm que sigui la història més trista que mai hem sentit, perquè la història més trista de veritat ja la va explicar Ford Maddox Ford i perquè la II Guerra Mundial en devia propiciar milions, d’històries com aquesta i probablement de molt més penoses. Però té la particularitat que transcorre tangencialment a casa nostra. A l’hotel Valira d’Escaldes, per concretar, on –segons sembla– el barceloní José Otín Aluard va venir a passar l’estiu del 1943. Ho sabem gràcies a una sensacional, tristíssima carta que la seva filla Juanita li va escriure el 22 de juliol en aquesta adreça pelada –Hotel Valira, Andorra– i que Claude Benet ha exhumat entre la documentació que ha anat arreplegant sobre els nostres anys 40.

No li va cabre a Guies fugitius i espies perquè no deixa de ser un episodi íntim, estrictament familiar, però il·lustra perfectament –diu l’historiador– el que durant els anys de la guerra, i una mica més enllà, va significar Andorra per a milers de refugiats i exiliats: un oasi de relativa neutralitat enmig del naufragi, una zona franca on les famílies separades per la guerra podien retrobar-se breument. Recordin el cas del fotògraf Francesc Boix, el del mestre Pau Casals i el de l’escriptora Aurora Bertrana, per dir només tres noms il·lustres.

Il·lustra també el paper de Radio Andorra com a cordó umbilical que unia musicalment famílies repartides per mitja Europa. Però avui parlem dels Otín: “Estimado padre. Es con una gran alegría que acabo de recibir tu última postal, y mas de saberte que estás en Andorra, cada noche escuchamos la música de allí que nos gusta, y mas porque da siempre toda la propaganda de Barcelona”, arrenca la carta de Juanita, que firma amb el cognom del marit, Schmid, i que resideix a la localitat suïssa de Berna, des d’on escriu. Amb estupenda cal·ligrafia repassa les dues qüestions que l’amoïnen. D’entrada, la visita imminent de la mare, que no acaba de quedar clar si ha acompanyat José al Valira: “Solo espero que le den el permiso para poder venir y te prometo que pasará 9 meses muy feliz, y sobre todo quiero que recupere su peso de antes, cuando volverá la encontrarás joven y guapa, te lo prometo”.

Juanita és indubtablement una bona filla, una filla amorosa que també es preocupa pel pare: “En tu última carta vi que te faltan lentes para tu vista, quiero que me digas que cristales tienen que ser [...] y te los enviaremos.” I no té manies a posar-se sentimental, potser hi ajuda la distància i el temps que fa que no els veu: “Querido padre, no quiero ponerte triste con mis penas, procuraremos pasar el tiempo lo mejor posible con la esperanza de volvernos a reunir pero esta vez será para no separarnos más”.

"Desde que Dios me quitó mi nena..."

Fins aquí s’ha limitat a enumerar les penalitats que imposa la situació bèl·lica, probablement similars a les que en aquells moments vivien milions d’europeus: la separació forçosa de la família –els pares, a Barcelona; la filla, a Berna–, les dificultats per sortir de l’Espanya del primer franquisme i desplaçar-se per un continent en guerra, i les penúries materials que Juanita –que viu a la neutral Suïssa– intenta pal·liar de la millor manera. Però on la carta adquireix dimensió tràgica és en l’evocació de la seva més íntima desgràcia: “Papa, no sabes tú como he cambiado desde que Dios me quitó mi nena no soy la misma! Oh no hablo del físico sino moralmente, no puedo olvidarla cada día, cada día se me representa, la veo pero casi siempre cuando se moría, porque yo la llevé al hospital y estos momentos no los olvidaré nunca”, diu amb una emoció continguda rere la qual s’endevina la llàgrima a punt, a punt de brotar.

El que brota en el lector, vuit decennis després, són preguntes: com es deia la “nena” de Juanita? Quina edat tenia? De què va morir? Com havia anat a espetegar a Berna, ella? La resposta no la sabrem probablement mai, perquè Benet no n’ha pogut escatir res més, dels Otín. Tampoc no sabrem si la mare va viatjar mai fins a Berna, ni si la família es va reunir finalment “para no separarnos nunca”. Ni tan sols si José va rebre la carta, reglamentàriament oberta i llegida per la censura alemanya –atenció al segell amb l’àguila nazi– i també per l’espanyola. Sí que sabem que la pena la va portar Juanita per dintre i en silenci, i que l’expansió sentimental que es permet amb el pare és excepcional: “No hablo a Fred [el marit] de esto para no hacernos daño, él desea otra nena y si es posible como la otra”, diu. El final de la carta, consolem-nos, és vagament esperançador, tot i que en absolut catàrtic: “Esperamos ir al cantón Tesinois [Ticino], solo ocho días pero él quiere que yo conozca la Suiza italiana. Ya os mandaremos noticias esde allí. Entretanto espero decirte que pienso mucho en ti y mama tengo nostalgia pero [lo] que hay que hacer es esperar. Te abraza tu hija”.

En fi, que potser no és El buen soldado, però quanta pena cap en dues senzilles pàgines.

 

Andorra
Claude
Benet
Valira
Juaita
Schmid
Otín
II Guerra Mundial
Número de vots: 5
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic