La caseta més ‘cuqui’ és de Llimona

Enric Dilmé cataloga l’obra andorrana del pare de les icòniques oficines de turisme que sobreviuen a Escaldes, Sant Julià i la Massana.

És probablement una de les fites del disseny nacional, i durant molts anys, de fet, mig segle llarg, ha sigut el rostre que oferíem als turistes que ens visitaven. Parlem, ja ho han vist, de la caseta d’informació i turisme projectada el 1967 per l’arquitecte català Enric Llimona (Barcelona, 1920-1999), de qui Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador, acaba de catalogar l’obra andorrana. De seguida en parlem, però acabem abans amb aquesta caseta tan cuqui, que s’inspira vagament en l’arquitectura alpina i que, com insisteix Dilmé, “s’ha convertit en una icona arquitectònica de les Valls”. Diu que n’hi va haver una per parròquia, però avui només en sobreviuen tres: a Sant Julià, a la Massana i a Escaldes, aquesta última una reconstrucció aixecada pel Comú a la plaça Santa Anna (l’original es trobava a Coprínceps).

Dilmé en destaca la “simplicitat i l’elegància de la volumetria”, que la converteix en un element “plenament reconeixible tant per als ciutadans com per als visitants”. Efectivament, constitueix una lliçó de simplicitat, “una estructura que evoca la papiroflèxia, avui en diríem origami, contemporani però amb referències locals, pissarra i fusta. Més sostenible, impossible”. L’estructura consisteix en dos cossos triangulars muntats un sobre l’altre i que dibuixen una estrella de quatre puntes, amb teulada de llosa i quatre cares idèntiques. Una solució original, singular i idiosincràtica: “És un símbol d’aquell boom turístic que va disparar la demografia i en conseqüència la construcció i, és clar, la renda per càpita”. 

Dilmé insisteix en el caràcter icònic de la caseta, tota una troballa perquè, diu, “funciona a la vegada com a oficina i com a reclam publicitari, una disciplina que a l’època, parlem de la segona meitat dels anys 60, estava a les beceroles. Una raríssima conjunció, en fi, que poques vegades s’assoleix. De fet, cap oficina de turisme posterior ho ha fet”. Així que no té manies a considerar-la una de les referències arquitectòniques del nostre segle XX i a comprar-la, “salvant les distàncies”, amb el pavelló Mies van der Rohe de Barcelona, “que va ser també una arquitectura amb vocació efímera que es va convertir en atemporal”.

Quinze anys intensos
Però la sorpresa és que l’obra andorrana del nostre home d’avui, fill de pintor (Joan), nebot d’escultor (Josep), i germà d’il·lustradora (Mercè) i pintora (Núria), va molt més enllà de l’encàrrec de la Unió Pro Turisme. Dilmé n’ha localitzat una vintena llarga de projectes, des del primer, un bloc d’habitatges a l’avinguda Meritxell de la capital que data del 1965, fins a l’últim, un xalet particular a Can Diumenge d’Escaldes (1980). Ja des del primer moment Llimona va demostrar una audàcia inèdita en l’arquitectura andosina, amb cobertes totalment planes i façanes en quadrícula delimitades per bigues i pilars metàl·lics. A Encamp sobreviu el que originalment va ser un complex format per garatge, impremta i conjunt residencial al Prat de la Mola; al Parc de la Mola escaldenc, un altre edifici d’habitatges, tres blocs cúbics i just al costat del Comú. I són nombrosos els xalets de muntanya, d’inspiració alpina, allunyats, diu Dilmé, de la complexitat volumètrica dels projectes majors, però que a poc a poc es van retorçant amb solucions asimètriques i cossos que es multipliquen. També va dirigir la reforma de l’hotel Espel, avui desapareguda sota les que han vingut després.

Però nosaltres ens quedem amb el centre comercial que el 1968 va projectar a l’avinguda Carlemany, on es permet experimentar amb propostes innovadores com ara un sòcol de dues plantes totalment transparents per a concessionari d’automòbils i restaurant, i quatre plantes tancades perquè el consumidor no es distregui amb l’activitat del carrer. Avui sona a ja vist, però pensin que estem parlant del 1968, quan tan sols existia el Prisunic. No el busquin perquè no existeix. 

Llimona, en fi, forma part del batalló d’arquitectes espanyols que van intentar superar el monumentalisme de l’arquitectura de postguerra i que van buscar inspiració en els corrents europeus. Alguns d’ells, com Puig Torné, Esquius, Delso Calavia i Mitjans, van treballar entre nosaltres. Però cap va deixar una caseta tan cuqui com el nostre Llimona.