Diari digital d'Andorra Bondia
La campana fa 4,5 centímetres de diàmetre per 5 d’alçada, i pesa escassament 30 grams. Una puça.
La campana fa 4,5 centímetres de diàmetre per 5 d’alçada, i pesa escassament 30 grams. Una puça.

La ‘clochette’ del Madriu


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Robert Lizarte

El bander Àlex Font exhuma cap a la banda del refugi de Perafita una campana de pastor, que no una esquella, inèdita entre nosaltres i que probablement data del segle XIX. L’etnòleg i campaner Robert Lizarte l’emparenta amb les que utilitzaven els ramats transhumants de la comuna occitana de Ger.

Era el seu dia de descans, així que a l’ordinenc Àlex Font, bander des de fa set cursos, no se li va ocórrer una altra que enfilar-se Madriu amunt. Una excursioneta que ha fet desenes d’ocasions. Amb la diferència, diu, que aquesta vegada, quan grimpava el camí dels Graus, i just abans d’arribar al refugi de Perafita, es va fixar en unes canals de tartera bastant escarpades on no s’havia enfilat mai: “Precisament per això, vaig decidir-me a pujar-hi, a veure la panoràmica que es veia des de dalt”. La sorpresa va ser quan, a mitja pujadeta, va i es topa l’estupenda campana que tenen aquí al costat. La primera que es troba en mitja vida d’anar per la muntanya: “Esquelles, tantes com vulguis, també ferradures i algun clau, però campanes decorades com aquesta, mai de la vida”.

De fet, ni ell ni els seus companys del cos. No hi ha constància d’una peça similar al país. I no és estrany perquè devia pertànyer a una cabra o a una ovella (en tot cas, bestiar de peu forcat, perquè ni rucs ni mules ni vaques acostumen a enfilar-se per les canals) d’origen foraster: l’etnòleg Robert Lizarte, que és probablement la nostra màxima autoritat en la matèria, diu que només n’ha trobat de similars, molt similars, cap a la comuna de Ger, així que és probable que la pobra cabra (o ovella) formés part d’un ramat que feia la transhumància. I diem pobra perquè l’escena que Font s’imagina és que la bèstia va quedar morta en aquell mateix racó de muntanya, les restes se les van cruspir els depredadors, i amb el pas dels anys tan sols n’ha quedat la campaneta.

Perquè estem parlant, insisteix Lizarte, d’una campana amb tots els ets i uts, i no d’una esquella. Aquestes són molt més senzilles, rarament incorporen gravats i les portaven en alguns dels animals del ramat, sobretot per tenir-lo localitzat quan es feia fosc. La campana és tota una altra cosa: es tracta en realitat d’una mena d’amulet que es penjava al coll dels animals malalts o de les femelles que acabaven de parir. Per això duien aquesta específica decoració: al costat de davant de la panxa, Sant Antoni Abat, el de gener, patró de les bèsties (i davant de qui també s’intercedia en cas de pestilència, abans que Sant Roc i Sant Sebastià monopolitzessin el fervor popular); a l’altre, la lletra grega Tau, símbol de Sant Francesc i una advocació extra per si amb Sant Antoni no n’hi havia prou. Tot lpegat, no gaire lluny de la pràctica cristiana, o més probablement d’origen pagà i posteriorment cristianitzada, de posar picarols a nens i malalts per espantar bruixes i mals esperits.

El cas és que d’aquest tipus de campana se’n diu en terres occitanes clochette de Saint Antoine, ja han vist per què. És de coure, fa 4,5 centímetres de diàmetre i 5 d’alçada, i pesa escassament 30 grams. Poca cosa, en realitat. Artesania popular, insisteix Lizarte, humil i de pastor. Però excepcional per dos motius: primer, perquè es tracta d’un exemplar únic, no se n’ha documentat entre nosaltres cap d’igual, i Sergi Mas potser hi tindria aquí alguna cosa a dir-hi; i en segon lloc, perquè l’estat de conservació, com veuen aquí al costat, és excepcional, i conserva fins i tot el batall original, de manera que podem saber com sonava: “I sona estupendament”, sosté.

Lizarte, en fi, no és tan dramàtic com Font i opina que més que estimbar-se o caure morta perquè estava malalta, el més probable és que es trenqués el collar, que a l’època era de cuir o de fusta, la campana va caure a la canal i aquí s’ha esperat amb tota la paciència del món fins que Font va anar a topar-s’hi. La pregunta òbvia és quant de temps ha esperat. I no hi ha resposta clara, de moment: Lizarte opina que data del segle XIX, com a molt cap aquí de principis del XX. Tampoc s’ha previst de moment restaurar-la, però els banders honoraran tan singular troballa col·locant-la en una urna especial. Per acabar, diu Font que es va passar una bona estona buscant germanes de la campana. I res. Però que volen que els digui, quasi que val la pena tornar n dia d’aquests al Perafita. Si ell va tenir sort, qui sap?

Andorra
campana
Ger
Esquella
Àlex Font
Lizarte
‘clochette’
Madriu peu rodó
peu forcat
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic