Trobar-te Sergi Mas en baixa forma és un fet extraordinari, una (trista) notícia de les grosses, però és el que contra tot pronòstic va passar ahir. Diu que fa dies que no té ganes de treballar –recordin que aquest home portentós té 94 anys, i que l’habitual és topar-te’l arrepenjat a la taula del taller, dibuixant, musicant una caixeta o polint el cartell de la pròxima Fira de bestiar– i això és encara més excepcional.

El motiu? Es veu que el Comú de Sant Julià ha descartat, de moment, la cessió de la monumental col·lecció etnològica que ha anat reunint al llarg de sis decennis, des de l’endemà mateix que el 1958 es va establir a casa Duró d’Aixovall. Estem parlant d’un miler de peces entre eines de fuster, forja i terrissaire, mobles grans i petits –amb lloc de privilegi per a la mitja dotzena de caixes de núvia que ha pogut conservar– però també un escudeller, un armari del XVII del Comú vell de Sant Julià que va salvar de les escombraries, per no parlar dels vuit caps de biga socarrimats del desaparegut comunidor de la parroquial que la seva dona, Maria Canalis, va salvar literalment de les brases (n’hi havia mig centenar, la resta s’ha perdut), un teler en miniatura per fabricar cintes de colors, coberteria de ferro, aram i bronze, tres centenars de claus de ferro forjat,  morters, escudelles i formatgeres de berruga de pi –per la ferida que se li practicava al tronc perquè supurés i obtenir una fusta ideal per treballar– i naturalment els salers de pastor, la joia de la corona, i també la més humil, perquè eren estris essencialment utilitaris i fabricats amb material perible. 

Tot això, en fi, ho ha explicat del dret i del revés a L’art de musicar la fusta (2023) i a Aspectes de l’art popular andorrà (2023). I resulta que el Comú no ho vol. Una llàstima. La sort és que no tothom ho veu exactament així. El Museu del Disseny de Barcelona –el DHub de Glòries, sí que s’ha interessat per la col·lecció de  Sergi Mas. Per concretar, l’Associació per a l’Estudi del Moble, que hi té la seu social i que acaba d’engegar un sensacional projecte per catalogar l’anomenada caixa catalana, moble de característiques singulars que va tenir especial vigència entre els segles XV i XVIII, quan van ser substituïts per armaris i calaixeres, amb quatre varietats essencials: la caixa de núvia, el bagul, el cofre i el mundo vuitcentista. Es tracta d’una crida popular perquè tothom que en tingui una n’enviï una col·lecció de fotografies, les proporcions, la ubicació –n’hi ha prou amb la localitat– i la història, si es coneix, per digitalitzar tot el material i posar-lo a l’abast del diletant. El cas és que les impulsores de la campanya, amb Àngels Parés al capdavant, van conèixer El moble a Andorra (2003), l’obra definitiva de Sergi Mas sobre la matèria, i es van desplaçar fins a Sant Julià per conèixer-lo. En van quedar enlluernats, que és el mínim que acostuma a passar quan comparteixes taula amb Sergi Mas. Per ell i per la seva obra monumental. Fins al punt que han incorporat la col·lecció de Sergi Mas a l’inventari del projecte. I ell, naturalment, entusiasmat.

Li queda el neguit del destí final de la col·lecció física. Especialment, la mitja dotzena de caixes de núvia que va rescatar en uns anys, els 50 i 60, que les cases del país es volien treure de sobre tot el que els recordés la duresa de les condicions de vida ancestrals: “Venien antiquaris de tot Europa enduts per la febre rústica del moment i van fer l’agost. Per una caixa de núvia et demanaven 150 pessetes! Una ganga! I aquells andorrans no en volien saber res: la més maca que he vist en la meva vida, plena de musicadures, era a cal Pau d’Aixovall, i la feien servir de gàbia per als conills! Durant segles va ser el moble per antonomàsia, on les mares anaven guardant l’aixovar que les noies s’enduien en casar-se. Totes les núvies tenien la seva, fossin de casa forta o humil. L’estructura era molt similar i el que denotava la posició de la família era la decoració, la musicadura. I tenien un secret, un doble fons per a les joies on en certa ocasió em vaig trobar un tresoret de monedes de coure!”

Està vist que a les nostres autoritats no els agraden les andròmines. Especialment a les de Sant Julià. Recorda Sergi Mas, que a finals dels 50, quan va aterrar entre nosaltres, ell i Bonaventura Naudi anaven casa per casa salvant el que podien del naufragi, arreplegant per compte del Comú eines, estris i mobles abans que no fossin espoliats pels col·leccionistes forans. Tenien fins i tot un local, l’edifici on avui hi ha el tanatori, per instal·lar-hi aquell protomuseu etnològic. Fins que el Comú se’n va cansar. No hi va haver museu i la col·lecció la va acabar comprant Julià Reig per decorar Casa de la Vall.

Seixanta anys després, la història es repeteix: quin bon vassall, si tingués bon senyor.