Diu Jaume Riba que certa matinada, asseguts tots dos dalt del pic d’Arcalís i mentre esperaven que sortís el sol, es va girar cap a ell i li va dir: “T’hi has fixat, Jaume, que estem tots sols al gran teatre de la natura?” Qui així es meravellava de l’espectacle a què tenien el privilegi d’assistir era Bonaventura Adellach (1928-2021), enginyer, matemàtic, físic i polític, i l’espectacle era la sortida del sol per la Coma del Forat. Un fenomen que es produeix un dia l’any, cada 7 d’agost, i exactament a les 7.37 del matí. Ni abans ni després. I què, diran vostès? El sol surt cada dia per sobre de totes les muntanyes i de totes les valls de la Terra. Sí, però per la Coma del Forat només el 7 d’agost a les 7.37. Era el moment exacte que els nostres pastors prehistòrics sabien que havien de començar a baixar els ramats cap a les pastures del fons de vall. Així que encenien un foc al cim del pic d’Arcalís i un altre al del Cataperdís per avisar els pastors de les valls veïnes.

Doncs aquest calendari ancestral pel qual es regien els andosins de fa dos, tres i quatre mil·lennis, aquesta pedra Rosetta neolítica, la va desxifrar Adellach i inspira La llum d’Arcalís, el monument en honor seu que el Quart de Llorts li va encarregar a l’escultor Toni Cruz, que des de dimarts passat s’aixeca a la plaça major del poble, just davant de cal Fijat, la casa natal d’Adellach. Cruz ha projectat una esfera solar de grans proporcions –en acer  Corten, fa 4,20 metres d’altura i pesa 980 quilos– i si es prenen la molèstia de passar-hi a primera hora del matí, comprovaran que en aquell precís moment, pel cercle que simbolitza la Coma del Forat, al centre de la roda, el sol il·lumina el pic del Comapedrosa que s’aixeca just darrere. No va ser fàcil, diu Cruz, perquè l’estructura és tan gran que al taller no li cabia dreta, la va haver de treballar en posició horitzontal, i quan dimarts passat la van plantar a la plaça no les tenia totes. Va esperar que sortís el sol, i sí: els primers raigs, puntuals i exactes, passaven per on havien de passar.

Adellach estava especialment satisfet d’haver desencriptat el calendari dels primers pobladors d’aquestes muntanyes, i hi va consagrar un llibre, probablement la seva obra mestra, a quatre mans amb el fotògraf Jaume Riba, El pic d’Arcalís: la muntanya solar (2008). Va ser la culminació de la trajectòria d’un visionari que des del Servei de Treballs Públics va traçar bona part de l’actual xarxa de carreteres –Envalira, la Rabassa, la Margineda–, que va posar alçada i nom als nostres cims, i que va recollir a la Geografia i Diccionari de les Valls d’Andorra (1978) prop de 4.000 dels nostres topònims. Riba el definia sense embuts com un home d’Estat amb una visió de país: créixer, sí, però de forma ordenada i equilibrada: si li haguéssim fet cas potser tindríem un altre futur per davant. Però no li’n vam fer”.

De totes aquestes altres facetes seves n’hi ha rastre a l’escultura de Cruz: en un marge del disc solar, les línies discontínues d’una carretera; a la peanya, la silueta d’un esquiador, que simbolitza la seva feina als camps de neu d’Arinsal i de Pal; i als peus de conjunt, el pastor i el bestiar que simbolitzen els orígens familiars a cal Fijat. Amb La llum d’Arcalís, en fi, Llorts no només recupera públicament la memòria d’un dels seus fills més il·lustres, sinó que ens recorda d’on venim: d’aquells pastors que cada 7 d’agost esperaven pacientment que sortís el sol per la Coma del Forat. Adellach era un científic, sens dubte. Però m’atreviria a dir que per sobre de tot va ser un poeta.