Diu Jérôme Pouly que els va sorprendre gratament la resposta del públic a la funció de Georges Dandin que la troupe de la Comédie va oferir al novembre a la localitat marroquina d’Oujda, al nord-est del país, a tocar de la frontera amb Algèria: “Alguns dels espectadors es posaven a aplaudir en els monòlegs de Dandin; d’altres ho feien quan parlava Angélique; molt lluny, en fi, dels estereotips que tenim sobre la societat marroquina.” Es comprèn que Pouly —que encarna el pobre pagès enriquit, escarnit i finalment humiliat que dóna títol a aquesta farsa de Molière— no les tingués totes, perquè entre les moltes lectures que permet l’obra n’hi ha una que és obertament feminista. O protofeminista, si tenim en compte que el bon Molière la va estrenar el 1668: Angélique es revolta contra el matrimoni que li imposa el seu pare, monsieur de Sotenville, un aristòcrata arruïnat que veu el cel obert en la fortuna de Dandin. I ho fa amb arguments d’una sensacional modernitat —per dir-ho amb les paraules de Catherine Sauval, l’actriu que encarna madame de Sotenville, la mare de la criatura—, com ara que el que ella vol és fruir de la felicitat que li ofereix la vida, que casar-se amb Dandin és “morir”, i que no té cap intenció de dinyar-la tan jove.

Dit i fet, perquè Angélique es llança sense manies als braços de Clitandre —Pierre Hancisse, aquesta nit—, que a més de jove i més o menys agraciat té el que Dandin mai no li podrà oferir: és noble de naixement, i no un revingut qualsevol amb la butxaca plena. El cas és que Angélique se surt amb la seva, es deixa festejar per Clitandre i les tres vegades que el pobre Dandin està a punt d’atrapar-los en plena feina aconsegueix girar-ho com un mitjó i presentar el seu marit com un paranoic regelós. Cosa que en català té un nom: cornut i pagar el beure. Georges Dandin és doncs una obra feminista, que va néixer com a farsa —el 1668 era impensable que un pagès es casés amb la filla d’un aristòcrata, per molts pistrinquis que tingués— però que en la versió del director Hervé Pierre es converteix en una comèdia dramàtica perquè en destaca, precisament, la lluita del protagonista per ascendir en l’escala social. Una lluita condemnada al fracàs i que posa l’espectador en un dilema de difícil solució: ¿amb qui empatitzar: amb la dona jove que fuig d’un matrimoni forçat, però que rebutja no només la imposició paterna sinó també —i potser sobretot— l’origen plebeu del seu marit, o amb Dandin, que compra una esposa i es troba una garsa llesta com la Glenn Close de Les amistats perilloses?

Aquest és, en dos paràgrafs, el que planteja George Dandin aquesta nit en un Claror que ja ha venut tot el paper i en el que constitueix un dels plats forts de la Temporada francesa: l’ambaixadora, Ginette de Matha, definia ahir el debut andorrà de la Comédie —“La crême de la crême”— com una ocasió “excepcional” i possible gràcies a la representació del copríncep, que ha assumit el caixet sencer de la funció, amb vuit actors a l’escenari i que es completa amb La jalousie du Barbouillé, una farsa escrita pel mateix Molière vint anys abans i que apunta els temes explotats a Dandin. La pròxima cita de la Temporada, els dies 1, 2 i 3 de març a Illa Carlemany amb el cicle de cine francòfon. Atenció al cartell: la francesa Les héritiers, pel·lícula d’institut que retrata la lluita d’un professor per conquerir els alumnes d’una escola de la banlieue; la luxemburguesa Avant l’hiver, amb dues estrelles com Daniel Auteuil i Kristin Scott Thomas; la belga Le gamin au vélo, dirigida per Jean Pierre i Luc Dardenne, i la canadenca Le démantèlement, de Sébastien Pilote.

I el 4 de març,‘to be or not to be’

Com si s’haguessin posat d’acord, que no, a la històrica estrena de la Comédie la seguirà el 4 de març el Globe Theater, que debutarà en aquest racó de món nostre amb la versió itinerant de Hamlet que va arrencar el 23 d’abril del 2014 i que després de desfilar per 170 països i recórrer 280.000 quilòmetres abaixarà finalment el teló el pròxim 23 d’abril al Globe de Londres, que no és l’original —demolit el 1644— sinó una recreació inaugurada el 1997. Però tampoc no ens posarem ara llepafils. La funció tindrà lloc de nou al Claror, i serà probablement el més pròxim al to be or not to be original que tindrem mai l’oportunitat de veure per aquí dalt. Com a mínim, amb l’accent més genuí. Dirigit a quatre mans per Dominic Dromgoole i Bill Buckhurst, el Globe va enrolar per a aquesta aventura una dotzena d’actors que es van alternant en la vintena llarga de papers de què consta l’obra, tot i que el de Hamlet el monopolitza Laoi Emeruwa, i serà per tant a ell a qui escoltarem, calavera a la mà, el que és probablement el monòleg més cèlebre de la història del teatre. Si la cosa surt bé, no els estranyi que en pròxims cursos aterrin per aquí Els dos gentilhomes de Verona i El mercader de Venècia, les altres dues obres que el Globe té on tour.