La connexió andorrana de Trotski

La història és tan rocambolesca, i tan oportuna –ara que s’estrena a les pantalles espanyoles El elegido–, que fa tota la fila de ser autèntica. L’explica Sergi Mas, que sempre hi posa una mica de sal i una mica de pebre, però mirin la fotografia d’aquí al costat, mirin: és la inauguració del passatge d’Isabelle Sandy a la capital, entre el Cap del Carrer i les Arcades. Som a mitjans dels anys 60 i en primera fila hi surten l’autora d’Els homes d’aram, el mestre Fontbernat i Bartumeu Rebés; al darrere hi treu el cap un joveníssim Mas, i al seu costat... ¿qui és el senyor del costat, amb barret i ulleres de pasta?

Doncs diu Mas que un tal Mercader –Luis, o potser era Jorge–, ni més ni menys que el tiet de Ramon, l’assassí de Trotski i l’home que va patentar el cop de piolet al cap com a pintoresc i un pèl sanguinari mètode d’execució sumària. La història l’explica El elegido, l’última pel·lícula d’Antonio Chavarrías, en què el nostre Roger Casamajor ha trincat un paper menor però amb cert pes específic: el del capità Carles Vidal, que coneix el prota a les trinxeres i que s’hi retroba a Mèxic, quan el bon Ramon està a punt de pelar Trotski.

Però tornem a Luis, o potser Jorge Mercader. El cert és que en sabem ben poques coses, d’ell. Ni quan va aterrar per aquí dalt ni per què, ni tampoc quan va desaparèixer. Recorda Mas que sobrevivia –“curtíssim de peles, com tots en aquella època, però amb molta dignitat”– com a corresponsal de diaris de Barcelona. Va ser un dels fundadors del Cercle de les Arts i de les Lletres, i ideològicament mai no es va significar: no trepitjava els conciliàbuls dels exiliats ni participava en les reunions de l’Assemblea de Catalunya. I sense ser religiós, sí que se’l veia “bastant” amb els mossens del país. ¿Una tapadora?

Abans de desaparèixer per no tornar mai més, diu que encara van tenir temps de fer-li una jugada: es veu que feia temps que vivia amb una dona que no era la seva senyora. Així que aprofitant la festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, que celebraven els locutors de Sud Radio, el van fer comparèixer a Sant Joan de Caselles amb la seva companya: “Quan se’n va voler adonar, ja els havíem casat. Però era de tan bona pasta que no va dir ni piu.” ¿I del seu nebot, Ramon? “Tampoc. No en parlava. Era discretíssim. Però explotava aquesta aura de misteri.”