La cultura, bé essencial?

Josep Dallerès denuncia l’oblit dels creadors durant el confinament, es lamenta que sigui un dels sectors “més perjudicats” per les mesures sanitàries i reclama que la cultura sigui considerada un producte de primera necessitat i com una inversió al mateix nivell que una carretera, “no com una despesa”.

A Josep Dallerès rarament el sentírem dir una paraula més alta que altra, per no dir que rarament el sentirem dir una paraula de més. Però ahir va parlar alt, clar i també de forma prolixa, i va recollir en un Manifest reivindicatiu com poques vegades en el Dia de la Cultura els neguits  d’un sector que les està passant magres. Ja les passava abans de la Covid, però la pandèmia ho ha empitjorat tot de forma significativa. Quan fa que no van a un concert, al teatre, a la presentació d’un llibre?

Davant d’un auditori reduidíssim (amb prou feines mig centenar de persones, assegudes a la distància reglamentària i immobilitzats durant una hora a la cadira assignada) i que presidien la síndica, Roser Suñé, ahir l’amfitriona; i la ministra del ram, Sílvia Riva, Dallerès es va creure obligat a explicar la mena de miracle dels pans i els peixos que és tota creació cultural: “Si et venc un pa per un euro, en acabat jo tindré l’euro i tu el pa, però si tinc sonet de Verlaine i te’l deixo llegir, en acabat jo continuaré tenint el sonet, i tu també.”

La cultura ens fa humans, racionals, crítics i compromesos, ens permet expressar-nos, créixer com a individus i com a comunitat, va venir a dir. Però si és així, i arribem al moll de l’os del Manifest, “com és que durant el confinament no es va considerar mai la cultura un bé essencial? Com és que, en el desconfinament, tampoc no es va considerar la cultura un bé essencial? I com és que, encara ara, continua sent un dels sectors més perjudicats per les mesures sanitàries per combatre la Covid?”

Dallerès va tenir a  més la valentia de qüestionar el succedani de l’oferta cultura on line, “que no és ni de bon tros el mateix”, i va regalar a les autoritats presents dues ocurrències per mirar de posar un pegat en la dramàtica situació que travessa el sector: d’entrada, considerar-la un producte de primera necessitat.
 
Després, i aprofitant aquest peculiaríssim maridatge entre les carteres de Cultura i Esports –que no arriba a l’escaldenca fusió de les àrees d’aparcaments i de Cultura, però que se li acosta molt– va reclamar amb tota justícia que els generosos criteris que s’apliquen en les subvencions esportives s’apliquin fil per randa a l’àmbit cultural. I va acabar proposant un canvi de paradigma comptable: que la cultura, com l’educació i la sanitat, no sigui considerada pròpiament una despesa, sinó una inversió, si es vol immaterial, de la mateixa manera exactament a com es consigna la construcció d’una carretera o l’adquisició de maquinària.

Dallerès, en fi, pica en ferro fred i la batalla és inútil, però ahir vam fer tots com que no, perquè era un dia de celebració que va acabar reglamentàriament amb l’entrega dels tres premis Àgora del  2020: al mateix Dallerès –poeta, novel·lista, editor i ànima primera del Cor dels Petits Cantors–, a l’etnòloga i musicòloga Eva Julián, autora d’Herois i cabalers i que als anys 90 va salvar el cançoner tradicional andosí, gesta èpica avui injustament oblidada, i –ai– a Antoni Ubach, un dels nostres últims humanistes, figura incommensurable, impulsor de la primera galeria d’art del país: El Pui, 1973–, de la Universitat d’Estiu (1982), de la Biblioteca i de l’Arxiu Nacional, i probablement, l’únic andorrà viu que va conèixer Picasso. Però aquesta és una altra història que potser un dia, si ell ens deixa, explicarem.