Diu el Pere, veí del Barri, amb B, des de fa tres decennis, que no li agrada. Que hi passa cada dia mínim quatre vegades al davant i que prefereix la font que hi havia abans “perquè era més rústica, semblava una cova, com si a dintre s’hi hagués d’aparèixer una marededeu”. La nova li sembla freda, impersonal, “tant de ciment i tan geomètrica”. És una opinió. La Mel·lina, nom fictici, que regenta un comerç històric a Pont de la Tosca, ho veu del revés: “M’agrada la línia clara i racionalista, molt més que aquella successió de nivells que no sabies ben bé què volien dir i que al final deixaven el doll d’aigua en segon terme”.

Tots dos es refereixen a la font del Roc del Metge, un dels punts neuràlgics de L’aigua i la forma, la intervenció de Javier Balmaseda que li està donant la volta com un mitjó a la part alta d’Escaldes. Falten encara els serrells, assenyaladament bona part de les aixetes del passeig del riu, i la bassa de l’Espai Caldes, que era nova i que ha calgut aixecar de nou. Però la font monumental de la placeta del Madriu fa un mes que està acabada i la font del Roc del Metge s’hi va afegir la setmana passada.

El resultat el tenen aquí al costat, i com el laberint de canonades que s’enfila des del Pinot d’Engordany, generarà amb tota probabilitat opinions divergents, com les del Pere i la Mel·lina. Els canvis són significatius D’entrada, s’ha creat una nova bassa on abans només hi havia un joc de feixes dures i un rajolinet –o dos, perquè al d’aigua calenta, que brolla de forma natural a una temperatura d’entre 68 i 71º, se n’hi afegia un segon d’aigua freda que en la reforma ha desaparegut. Ara ja no hi ha aixetes, sinó un sol doll d’aigua calenta que raja de forma contínua i que alimenta la bassa. Una bassa d’altra banda funcional, no només per fer bonic, perquè el visitant –anima Balmaseda– hi remulli els peus... “si resisteix l’escalfor de l’aigua”. I també convexa, per generar les onades que s’estenen pel paviment cap al passeig del riu. Té raó en aquests punt el Pere: l’antiga era còncava i recordava una gruta mariana.

L’altra gran diferència és l’arc de mig punt, formigó vist, reminiscències brutalistes, rematat per una mena de llinda de ciment, una solució estructural per garantir la seguretat de la penya i que no té res a veure, adverteix Balmaseda, amb el romànic nostrat. L’únic element físic que s’ha conservat és la reixa, el cordó umbilical que uneix la font primitiva amb l’actual.

El cas, atenció, és que no estem parlant d’una font immemorial, de tota la vida i que es perd en el fons del temps. En absolut. Segons l’escassa informació disponible –ni tan sols Pere Canturri sembla que li vagi prestar mai gaire atenció, potser perquè no la tenia com un element patrimonial–, la font es va construir als anys 50, després que el Comú adquirís el roc a un doctor francès que l’havia comprat prèviament amb la intenció de dinamitar la penya i fer-s’hi un xalet. Va ser impossible, va haver de desistir i al final es va desprendre del seu tros de roc. Escaldes va perdre un xalet i va guanyar una font, que per això es diu del Roc del metge.