Diuen els poetes que la rima esdrúixola és la més punyetera. Demanin si no a Manel Gibert, a Eva Arasa o a Toni Caus, tot i que el meu amic Toni deu fer 40 anys que no rima. Pere Quart ho va posar en la nostra opinió encara una mica més difícil a Tirallonga de monosíl·labs, que és exactament el que diu el títol –i que va ser estupendament versionada per Lídia Pujol, però aquesta és una altra història. És clar que en aquest cas no era qüestió de rima. Però què volen que els digui, per a mi el  repte major, els 5.000 metres papallona de la poesia rimada, és la gesta de Serge Gainsbourg a Comment te dire adieu. Els versos majors rimen en -ex, que és exactament a qui es dirigeix el poema, i sí, d’acord, hi ha termes més o menys previsibles (prétexte, reflèxe, perplex, index, fins i tot kleenex) però cal tenir molt de valor, i un fabulós sentit de la llengua, per fer-hi entrar mon coeur de silex i ton coeur de pirex.

Ell ho va aconseguir, i va ser Françoise Hardy (París, 1944–2017) qui va popularitzar aquesta cançó monumental el 1969, quan ja era una de les muses de l’era ye ye, posem-la al costat de Jane Birkin. En parlem òbviament avui i aquí pel traspàs de la cantant, dimecres a casa seva, i la pregunta és igualment òbvia: podia ser que Hardy mai hagués cantat a Andorra? Ni a les Arenes Monumental, per on als anys 60 i 70 van desfilar tantes vedets de la cançó francesa (i també de l’espanyola), des de Luis Mariano a Gilbert Becaud, Jony Halliday i Dalida? Doncs podia ser i és, segons la memòria enciclopèdica de Casi Arajol i els dubtes raonables de Marc Pantebre i de Jordi Marquet. Probablement, diu Pantebre, el més a la vora que la vam tenir mai va ser el 2008, quan el seu fill, Thomas Dutronc, va actuar al Prat del Roure, en una d’aquelles fastuoses temporades que programava l’ambaixada francesa. I Jean-Marc Printz n’ha desenterrat oportuníssimament aquesta publicitat de Ràdio Andorra, als primers anys 70: “Une de nos plus grandes artistes et de magnifiques chansons souvent mélancoliques mais toujours interprétées avec sobriété et sensibilité”.

Qui sí que la va tenir ben a prop va ser Marquet. Qui podia ser, si no, es diran. Però no a Andorra, no, sinó a Londres. Hi ha homes afortunats, tot i que la fortuna és quasi sempre de qui la treballa, i sens dubte Marquet n’és un. Ho recorda amb certa emoció... quasi seixanta anys després: “Va ser el febrer del 1965. En aquella època em trobava a Londres i tenia una (bona) amiga que havia conegut quan m’anava a recollir com qualsevol ciutadà britànic, davant del cadafalc de Sir Winston Churchill. Aquesta noia tenia un càrrec important a la Independent Television (ITV) i molt sovint em convidava a fer-hi de públic”. Així és com va veure en viu –una altra cosa és que per la televisió toquessin i cantessin en playback– mites com els Kinks, els Moody Blues, els Rolling, els Beatles i, és clar, Françoise Hardy: era el febrer del 1965, la cantant acabava de donar la campanada amb Tous les garçons et les filles de mon âge i començava a exportar-la fora de França. I naturalment la va cantar –o ho va fer veure– per al públic anglès: “En recordo la timidesa, la veu menuda i un físic molt fràgil, molt allunyat dels cànons de l’època i misteriosament atractiu. Era distant, sí, però desprenia una  elegància, una distinció innata”. Tanta, que mig segle llarg després encara la recorda, en l’esplendor dels seus 21 anys: “Després la vaig anar veient per la televisió i puc assegurar que va saber portar els anys i afirmar una categoria, una classe i una dignitat com ben poques dones, i com ben pocs homes. Ens ha deixat una gran senyora”.

Si ho diu ell, que va respirar durant un vespre el mateix aire que havia passat alegrement pels pulmons de François, farem el favor de creure’l. I d’anar pitant a la Moby Dick a veure si de miracle el Frédéric té les seves memòries, Les désespoir des singes…et autres bagatelles –i no li tindrem ara en compte la deriva esotèrica dels anys 80 i 90– o al YouTube per escoltar una altra vegada Comment te dire adieu, Tous les garçons..., Étonnez-moi, Benoît, que li va escriure Patrick Modiano, amb qui van ser una mica més que amics, però una mica menys que amants i, en fi, la preferida de casa, L’amour se’n va, amb què va quedar cinquena al festival d’Eurovisió del 1965... representant Mònaco.