Ostres, quants ecos deixa Cassandre! D'acord, potser me'ls faig venir ve, perquè ja veig que uns no tenen gaire a veure amb altres, o potser sí i no soc capaç de veure-ho. Però vinga, comencem. Primer, París, que sempre havia sospitat que era un fantasma, un xitxarel·lo. Avui seria un creador de continguts, un influencer o qualsevol cosa igualment inconsistent. M'ho va fer veure Orlando Bloom, i només per ell ja venien ganes de posar-te del costat de Menelau. I me'n va acabar de convèncer ahir Fanny Ardant. Un paio que ven fum, que diu que s'ha endut la tia més bona de la festa però que no té pebrots d'afrontar que Helena li ha donat carbasses, i que obliga la seva ciutat a anar a la guerra contra els grecs per mantenir la impostura no es mereix un germà com Hèctor, i molt menys una germana com Cassandra. A partir d'aquí es fa molt difícil simpatitzar amb els troians, i mira que Aquil·les, la Bète, ho posa fàcil, però desconfia sempre d'uns senyors que creuen que un cavall de fusta és un senyal dels déus.

El que no acabo d'entendre és per què considera Cassandra més noble anar a la guerra per la glòria o per la riquesa que no per la bellesa. Menys encara en algú com ella, que engega Enees perquè diu que no pot estimar un heroi (devia inspirar-s'hi la Tina Turner de We Don't Need Another Hero?). En fi, que com diu la mateixa Cassandra, "una guerra iniciada per un fantasma [el d'Helena, no el de París, però és igual], només es pot perdre". Lliçó que es podria aplicar Trump, entre d'altres, amb un colofó que també sembla escrit pensant en ell: "Pots saber quan la guerra comença, però com saps quan comença la preguerra?"

Segon eco: Pedro Sánchez. A mig monograma –com són els francesos, que d'una lectura dramatitzada en diuen una cosa tan portentosa– ja estava convençut que Christa Wolff va escriure Cassandre pensant en el  cap de govern espanyol. Sí, ja sé que és impossible, perquè la va escriure el 1983 i Sánchez encara jugava a bàsquet, però escoltin-la: "Els troians van creure allò que veien, no allò que sabien". No els recorda aquests milions d'espanyols obnubilats encara amb els lluentons progres de Sánchez? O quan defineix el pobre rei Príam –quin karma devia pagar amb un fill com París?– una cosa així com que "es prenia llibertats amb la realitat"? No hi veuen Pedro Sánchez dient avui el contrari del que havia jurat que no faria ahir, i justificant-ho amb el mantra de la pacificació i la convivència? És que és molt fort, això, i des d'aquí em permeto  humilment recomanar-li que vegi un parell de vegades Cassandre, qui sap.

Després hi ha l'exhibició de Fanny Ardant, a qui no puc recordar tant per la Mathilde de La femme d'à côte –encara mirava Rui el pequeño Cid, aleshores– com la madame de Blaiac de Ridicule. Em va recordar una altra exhibició similar, la d'Antoni Caus, El Poeta, en aquest altre monograma nostrat que va ser la presentació de 14 d'abril. Òbviament, Caus no és Fanny Ardant ni va ser la musa de Truffaut i contra això no s'hi pot fer res, vostès comprendran. Però creguin-me, és el primer que em va venir al cap quan la francesa es va posar de ple en el paper i va començar a cassandrejar. Per cert, tenia Caus assegut al meu costat, a la fila 12 de platea. Segur que alguna cosa se li va enganxar.

I per acabar, la gran intuïció, perquè Cassandre és pitonisa, no ho oblidin –té el do de predir el futur i la pena que ningú no la creu: "Tot acabarà amb una imatge, no amb una paraula". Encara no tinc gaire clar a què es refereix quan diu tot, però no em diguin que no és per rumiar-hi.

En fi, que era l'última nit del ClàssicAnd, veurem què passa el curs que ve, i va ser una autèntica llàstima que només s'omplís mitja platea del Parc Central. No sé vostès, però me'n vaig de pet a veure Vivement dimanche (i potser Troia, ja que hi som).