La favorita es retira i guanya la Fada

El vallesà David Bitter s’endú l’edició més oberta de la 3a edició del concurs de música d'autor; el barceloní Chicharro i El tren de la musa completen el podi, i Green Note esgarrapa una menció.

Semblava cridada a endur-se la 3a edició del concurs de música d’autor de la Fada. El jurat havia coincidit que la de l’alacantina Alba Asensi era amb molta diferència la proposta més original i tècnicament la més sòlida entre la vintena de semifinalistes: un duet amb contrabaix i arpa d’arrels clàssiques però de sonoritat sorprenentment postmoderna, a mig camí entre el jazz i el folk. Vaja, que era la favorita a seguir les passes de la tarragonina Lia Sampai, que l’any passat va arrasar –i que ahir, per cert, presentava a la Fada el disc que ha enregistrat gràcies al premi.

Doncs bé: l’alacantina es va haver de retirar perquè la final de dissabte li coincidia amb un bolo, i el cel es va obrir de sobte per als altres nou artistes que concorrien a la final: “Sense ella a l’escenari, qualsevol podia guanyar, perquè el nivell era molt similar”, deia ahir Toni Fernández, l’ànima de la Fada i l’home que s’ha tret de la màniga aquesta raresa absoluta que és el concurs de música d’autor.

I qui es va endur el gat a l’aigua en absència d’Asensi va ser el vallesà David Bitter, cantapositor, diu ell, amb molta mili a la motxilla (deu anys al capdavant de la banda No badis i dos discos autoeditats, Esperant que surti el sol i Casualitats) que el 2014 es va reinventar com a solista: a la Fada va comparèixer amb la guitarra acústica i un pop rock que –diu Oriol Vilella, portaveu del jurat– recorda Duncan Dhu i Sopa de Cabra, que encara que sigui “salvant les distàncies” no és mala parentela. El format de cantautor de tota la vida però, insisteix Vilella, “amb una alta qualitat i més taules que els rivals”, detall aquest que va fer que la final es decantés del seu costat.
El barceloní Chicharro, amb un EP també autoeditat (Un Chicharro en el árbol) i que ja havia tastat el regust de la victòria amb un primer lloc al concurs de cantautors de Solsona, es va haver de conformar aquesta vegada amb el premi de consolació amb una proposta més eclèctica, que es mou amb desimboltura entre la rumba, el bolero i el rock, i amb un cop d’efecte a la posada en escena –va desendollar la guitarra  es va passejar entre el públic– que va marcar la diferència amb els rivals.
“Van ser detalls com aquest els que van decidir el concurs, perquè efectivament, retirada Asensi el nivell era molt similar”, insisteix Vilella. “I no ho dic com a demèrit: a diferència de l’any passat, on hi havia quatre favorits destacadíssims, aquesta vegada no es podia descartar cap dels finalistes abans de sortir a l’escenari. La tria es va fer a les semis i qualsevol dels que va cantar dissabte podria haver guanyat”, conclou.

També van sucar els dos grups locals que van colar-se a la final. El tren de la musa, amb una meritòria tercera plaça, va prendre al podi el relleu de Els Pali, segons en l’edició passada. Vilella en destacava precisament ahir la “progressió enorme” respecte al 2018, quan Alys Paramá i Jacob Díez també van accedir a la final: “El salt qualitatiu és més que considerable, i a diferència dels altres grups finalistes, han treballat un aspecte fonamental com és la segona veu”.

Green Note, de la seva banda, es va endur una menció especial, premi de consolació, si es vol, però que té un valor afegit si es té en compte que estem parlant d’una banda especialment jove i de recent creació, i que van tocar la fibra sensible del personal –també del jurat– amb un tema que compara el drama de les migracions que avui afecten el Mediterrani amb l’èxode d’espanyols que als anys 20 es van veure obligats a saltar l’Atlàntic i buscar-se la vida a l’Argentina: “Tot això, a través de la memòria familiar de la besàvia de la cantant, una asturiana que va veure com la major part dels seus fills havien d’emigrar a l’altra punta del món per sobreviure”. Una forma original d’acostar-se a un problema molt actual, diu Vilella, resolta a ritme de jazz i amb molt bona mà. Vaja, que de nou el pavelló nacional va quedar ben alt, potser amb més mèrit i tot que l’any passat, quan mitja dotzena llarga de bandes van accedir a la final. Aquesta edició eren només dues, i totes dues van tocar metall –o menció.

La Fada es va quedar sense Asensi, d’acord, però paradoxalment això va augmentar l’emoció i probablement el nivell de la final, i tot plegat va confirmar de nou l’oportunitat de l’invent de Toni Fernández: “Concursos com aquest no n’hi ha cap altre al país –de fet, ni com aquest ni de cap altra format–, i a Catalunya es poden comptar amb els dits de les mans. Són absolutament necessaris per donar visibilitat a creadors que no només escriuen les seves cançons, sinó que tenen el coratge de sortir a defensar-les a l’escenari.” Ho diu Oriol Vilella, que si en sap d’alguna cosa, és d’això, s’hi poden jugar un peix.