No és que sigui un jaciment precisament nou: l’antic servei d’investigacions arqueològiques, aleshores amb Xavier Llovera al capdavant, ja el va excavar entre el 1983 i el 1985 amb resultats extraordinaris: les tres cistes de què constava —dues de les quals, intactes, amb les restes de dos adults i un nadó—, amb l’eixovar funerari i les estructures domèstiques adjacents, constituïen un cas únic en l’arqueologia d’alta muntanya al Pirineu. Mai abans s’havia documentat aquesta aparent coexistència entre estructures funeràries i hàbitat domèstic, habitualment construït —aquest últim— amb materials que no han arribat fins a nosaltres. Doncs a la Feixa el Moro, sembla que sí.
Tot això, en fi, ja ho sabíem, com també que Llovera i companyia havien datat el jaciment al neolític antic, posem que entre el 3700 i el 3300 abans de Crist. La novetat sensacional és que l’arqueòleg Gerard Remolins, al capdavant d’un equip d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques espanyol, ha determinat amb una precisió d’entre 50 i 80 anys la datació de la necròpoli, que ell situa entre el 3700 i el 3600 abans de Crist. Tanta exactitud ha sigut possible, diu, gràcies a noves datacions de carboni 14. Els resultats de l’estudi, que s’ha allargat quatre cursos, s’acaben de publicar a Palevol, revista de referència en l’àmbit arqueològic, en un article titulat “La nécropole néolithique de la Feixa del Moro: nouvelles données sur les premières communautés d’agriculteurs et éleveurs des Pyrénées”.
Cinc mil·lennis després, el jaciment continua parlant. Perquè Remolins no només ha afinat una mica més en la datació, sinó que també n’ha resolt un altre dels misteris: els dos adults que hi van ser inhumats són dues dones —una de les quals, amb el nadó que dèiem abans— d’entre 20 i 26 anys, i no un home i una dona com s’havia proposat als anys 80. Més novetats: l’alimentació. L’anàlisi dels isòtops estables —siguin el que siguin— de les dues inquilines de les cistes —caixes construïdes amb lloses de pedra on hi cabien una o dues persones— ha permès reconstruir aproximadament la dieta d’aquells paleolauredians, basada en la carn d’animals herbívors i els cereals. Però el més espectacular de tot, insisteix, és l’eixovar recuperat als enterraments, un cas únic entre les necròpolis neolítiques pirinenques tant per la quantitat com per la varietat de les matèries primeres: al Solsonès i al Berguedà hi són relativament abundants jaciments en cista d’aquesta època, però l’eixovar hi és en canvi pràcticament desconegut. A la Feixa del Moro, de nou, és tot el contrari. Hi ha ganivets de sílex que provenen probablement del sud de França; destrals votives de tradició alpina i denes de collaret de variscita, la pedra verda que s’extreia de les cèlebres mines prehistòriques de Gavà. Tot plegat demostra, conclou, l’existència d’unes xarxes comercials de llarg recorregut amb ramificacions al Pirineu, fins fa ben poc considerat un territori arqueològicament marginal.
Encara queden coses per dir. Assenyaladament, si les estructures funeràries i les domèstiques —fogars, mur, cubetes, ceràmica— són estrictament coetànies; la relació que els veïns de la Feixa del Moro mantenien amb els pobladors dels jaciments també neolítics del Camp del Colomer i el carrer Llinars, i el seu tipus de vida —¿sedentari?, ¿transhumant?—. Remolins s’inclina per la hipòtesi intermèdia: “Probablement era una població establerta al territori, relativament sedentaritzada, amb una estructura de producció lligada a la terra i que es movia de forma estacionària: a l’hivern, a la vall; a l’estiu, a l’alta muntanya.” Però això és només el principi: aquesta estupenda història tot just acaba de començar.